Menorca, la coneixes?

– Et mostraré ses vaques. Aquí hi ha una vaca per cada tres persones –li deia es jove a una de ses amigues, que semblava nouvinguda a s'illa.

– I jo et mostraré ses parets seques, ses parets de còdols. N'hi ha a quilòmetres! –va afegir, a continuació, una altra de ses al·lotes.

Aquell ranxet de gent estava alegre. Se'ls veia contents, distrets i divertits. Em va captivar sa il·lusió que tenien per mostrar Menorca a sa persona que no la coneixia.

Davant es seus comentaris, vaig pensar: Quina idea té sa gent sobre Menorca? Com mos coneixen a fora?

Abans –tots ho recordam– érem coneguts pes penal de la Mola, i ara som coneguts, a més, per ses vaques i ses parets seques, sa sobrassada i es formatge, es gin, es calçat i sa bijuteria. Som reconeguts, així mateix, per sa nostra tranquil·litat, que s'està perdent.

Menorca, s'illa de ses pedres i es vent, es paisatge i sa natura, es mar i es bosc i, en sa vessant més íntima i cultural, Menorca és tradició ancestral. Ho va proclamar molt bé, magistralment, en Gumersind Riera Sans:

"Nuestra isla es del mar. Ahí está presa con su santo, su viejo Monte-Toro. En la cárcel del mar, ahí está presa: una rima de oro entre unas aguas de color turquesa.
Pero está vigilante, siempre en vela. Aunque sea pequeña y esté sola, tiene al Este la Mola y al Oeste, la heroica Ciudadela. ¡La isla es cada vez más española!
Dejadla quieta ahí, dejadla quieta con su acervo de viejas tradiciones y dejad que, con lengua de poeta, la llame en mis canciones Roqueta, mi Roqueta".