Llavors d’esperança / Caritas

Solidaris en el dolor

LLigams - Associació d’acompanyament al dol23/02/10 0:00

Quan una persona experimenta una pèrdua, bé sigui la pèrdua d'un ésser estimat, d'una feina, l'allunyament forçat del seu país, un divorci, etc., entra en un procés de dol. Cada persona té la seva forma de sentir la pèrdua, i per tant viu el dol a la seva manera. Tots sabem que cada pèrdua és dolorosa, però és prou conegut que unes persones les superen més ràpidament que unes altres. Cada persona sofreix la seva pèrdua, però no a tots ens afecta de la mateixa manera un fet semblant.
Si saps que allò que has perdut ho podràs recuperar, açò t'ajuda molt per a la superació. Altres pèrdues, com la d'un ésser estimat, o fins i tot la pèrdua de la infantesa, són més dures, perquè saps que les coses mai més tornaran a ser iguals que abans.

És inevitable que, quan sofrim una pèrdua, ens trobem immersos en algun procés de dol, però aquest l'hem de travessar. És necessari caminar, continuar, processar-lo, ja que en el transcurs de les nostres vides sofrirem diverses pèrdues, unes més dures que les altres, però amb les quals hem de viure.

Els processos de dol poden ser molt variables, segons les circumstàncies que afecten cada persona: ràbia, depressió, tristesa, fosca, por, fins arribar a l'acceptació.
El dol per la pèrdua d'un ésser estimat és una de les experiències que qualsevol ésser humà ha de viure. Aquest dol serà molt intens i durador, i per tant el procés de dol serà llarg. És molt important tenir un gran respecte cap al procés del dol dels altres, i per tant cal acompanyar-los, però deixant-los que siguin ells mateixos qui marquin el seu propi ritme.

I a pesar de tot, en el procés del dol hi veurem un camí a l'esperança. Algú dirà, ¿com es pot parlar d'esperança a uns pares que han perdut un fill? Hauran d'aprendre que despreniment no vol dir oblit, que hem d'acceptar les pèrdues per poder continuar endavant. Ser realista i afrontar-ho, no amagar-nos en solitari amb el nostre dolor, ser pacients amb nosaltres mateixos i prendre'ns el temps necessari per a cada cosa.

Per acabar, només voldríem insistir que el dol, com un fet inevitable que és, d'una o altra manera formarà part de les nostres vides, i que hem d'aceptar-lo com un fet natural.