El que pens de Garzón

Avui tenc entre mans un article difícil. Hauria estat més intel·ligent parlar del temps que fa, però m'he decantat per parlar de Garzón. Els articulistes del diari tenim les nostres manies. En el meu cas, la política, la cultura, la cultura popular i el calendari festiu, el pacifisme, la música, la vida a Alaior, el món dels records, en Zapatero i el Govern Balear, la SGAE. La veritat és que n'he de tenir moltes, de dèries, si vull fer un article cada dia, millor dit: dos, perquè Quid pro Quo i Dies d'Alaior són escrits diferents i poques vegades els temes coincideixen. Per tant, amb dificultat, cada dia he de trobar una cosa a dir, alguna història per contar. Ja són molts d'anys així, però els temes –com la vida- no s'esgoten. En ocasions seran més enginyosos, en ocasions seran més avorrits; temes hi haurà que interessin a la generalitat de la gent, temes que siguin només d'interès per a una minoria. L'avantatge és que, com que em present cada dia a la mateixa pàgina, sempre n'hi haurà algun d'endevinat. Avui em pens que no, perquè parlar de Garzón és bolla vista que l'erraré. Amb les coses de les que podia escriure i m'he hagut de decidir per les peripècies del jutge. A més, tothom sap que el personatge es ambivalent, ambigu, per tant, és extremadament difícil encertar amb la mesura i el to. Però avui és gairebé obligat parlar de Garzón si vols parlar d'Espanya. La seva situació és, en realitat, la situació d'Espanya. Per això m'he sentit impulsat a parlar de Garzón quan, a lo millor hauria d'escriure sobre la imputació de Maria Humbert, la primera directora general d'IB3. Si parlar de Garzón ja és una missió impossible d'inici, molt més ho és haver-ho de fer en unes quatre-centes seixanta paraules, que són les que caben en aquesta columna, de les que ja en port gastades un total de tres-centes vint i nou, si les he comptades bé. És tan llarga la trajectòria del magistrat, que la seva biografia (i això que és uns mesos més jove que jo mateix, qui ho diria!) ja coneix molts capítols, paràgrafs i apartats, amb notes a peu de pàgina, capítols de tot color. Són tants els casos en els que s'ha involucrat des del seu lloc en l'Audiència Nacional que, i és lògic, n'ha fet de tot color. Per això està cada dia d'actualitat, cada dia en boca de qualcú, cada dia en el punt de mira d'algun francopinador disposat a disparar primer. Si no ho he comptat malament ja he acabat amb les paraules que podia emprar per aquest article sense sortir de la columna i encara no he dit res. Crec que, per avui, m'he salvat.