Lorca i s’Illa del Rei

L'any 79, amb el pintor Pere Pons, vam anar a Fuente Vaqueros, el poblet granadí on havia nascut, i vam conèixer la dona que l'havia cuidat quan era petit.
Un al·lot especial, deia, un remolí d'alegria, gràcia, festa i amorosies.

De fet, tothom qui el va tractar coincideix a dir que era un poeta dotat d'un "duende" natural i la seva simple presència ja constituïa tot un esdeveniment.
Lorca tocava el piano, cantava, dibuixava, actuava, dirigia... i era un poeta excepcional.

De vegades se n'ha donat una falsa imatge un tant folklòrica, però el seu món i la seva obra són originalment únics i literàriament universals.
La imponent biografia que en va escriure l'hispanista irlandès Ian Gibson explica al detall la seva complexa vida i el seu injust, tràgic final.
Lorca era un home de bé.

De rialla oberta, esperit lliure i conviccions republicanes, el van afusellar al Barranc de Víznar quan tenia 38 anys. Li quedava molta vida de creació, però aquelles dues Espanyes de què parlava Machado i que ja comença a ser hora de reconciliar, aquella espantosa Guerra Incivil que va matar més d'un milió d'espanyols, també van rompre Federico i a nosaltres se'ns va gelar el cor.

Sempre m'ha sorprès que un home com ell pogués tenir enemics, però ja ho va sentenciar un torero, El Gallo: "¡Hay gente pa too!".

Havia fundat el grup teatral "La Barraca" i, amb adaptacions dels clàssics del Segle d'Or, intentava fer estimar el teatre per tots els pobles d'Espanya.
Una crisi sentimental el va dur a Nova York, on, impactat per la gran urbs nord-americana, amb versos lliures que recorden l'alè messiànic de Whitman i aprofitant els recursos innovadors del surrealisme, va escriure una obra cabdal de la nostra literatura: "Poeta en Nueva York", però el seu llibre més famós i que l'ha fet conegut, estimat i valorat arreu del món és el "Romancero Gitano", una obra on, a partir del romanç tradicional que ell renova amb les audàcies més avantguardistes, contraposa dos móns: el dels gitanos que representa la llibertat, la bellesa, la poesia... i el de la Guàrdia Civil que encarna el prosaisme més conservador i la violència més repressiva.

L'erotisme de certs passatges, l'acolorida textura, la fulgurant imatgeria, l'àgil musicalitat, els símbols i la gran riquesa de registres expressius fan d'aquesta obra lorquiana una peça mestra que, lluny de tipismes folklòrics, cal entendre amb tota la càrrega del seu profund dramatisme i valorar amb tota la seva transcendent genialitat.

L'èxit de l'obra, avalat per crítiques que deien: "Lorca ha logrado forjarse el instrumento de expresión lírica más personal y singular que ha aparecido en castellano desde la gran reforma de Darío", va fer que per defugir el "gitanisme" amb què se'l volia encasellar, Lorca assenyalés: "En su esencia es un retablo andaluz de todo el andalucismo (...) Es un canto andaluz en el que los gitanos sirven de estribillo".

A través de Soledad Montoya, que és un poc la protagonista, Lorca va poetitzant un tema recurrent en el substrat de l'obra: la pena negra.
"La pena de Soledad Montoya es la raíz del pueblo andaluz. No es angustia porque con pena se puede sonreír, ni es un dolor que ciega puesto que jamás produce llanto; es un ansia sin objeto, es un amor agudo a nada, con una seguridad de que la muerte está respirando detrás de la puerta".

El "Romancero Gitano" és una obra sempre vigent i actual, profunda de simbologia i enlluernant de metàfores, que partint d'allò local, traspassa llocs i fronteres per, vida feta paraula i art, esdevenir un referent literari universal.

Veig que avui vespre a les 7, a Mercadal, la companyia És de Dansa, amb el rapsode Juan Cubas, l'escenifiquen i donen la recaptació als Amics de s'Illa del Rei.
Em sembla una magnífica oportunitat per redescobrir aquesta peça fonamental de la història de la gran Literatura i ajudar a la reconstrucció d'aquest edifici emblemàtic de la nostra menorquinitat.

El gran i entranyable Lorca s'ho mereix.

S'Illa del Rei, també.