Eladi Saura20/02/10 0:00
TW
0

No pot dir-se que la banca -tant la mundial com l'espanyola- hagi fet gaire bon paper aquests darrers anys. Té motius de sobra per a sentir-se més avergonyida que orgullosa. Els experts i la premsa ens han recordat una i altra vegada la gran responsabilitat de les institucions de crèdit sobre la greu situació econòmica que patim, dintre i fora d'Espanya, i sobre els sofriments humans que en són conseqüència. Ja sabem que la banca no és l'únic reponsable, que n'hi ha d'altres: empreses immobiliàries, autoritats municipals, especuladors de diversa mena, etc. En aquest article, però, només voldria parlar de bancs i caixes.


L'actitud de molts directius d'aquestes institucions de crèdit, després dels greus problemes que les seves decisions ens han comportat, no ha estat precisament de modèstia i reconeixement dels seus errors. Errors, per altra banda, que no els han impedit seguir gaudint dels seus sous desmesurats.

Els qui ocupen alts càrrecs dintre del món de l'economia haurien de recordar que ètica i negocis han d'anar junts. En bé de tots. Però o ho obliden fàcilment o -fet més greu- a alguns o molts d'ells els deu ser indiferent. No és estrany que aquest comportament censurable crei desconfiança i inquietud entre els seus clients i la ciutadania en general.


Totes aquestes reflexions m'han estat suscitades per un parell d'abusos que darrerament he patit per part d'un banc i d'una caixa, tots dos amb sucursals a Barcelona i Menorca. Com que no crec haver estat l'única víctima, no em sembla desencertat fer-ho públic, a través des Diari, amb aquest escrit.
És prou sabut que moltes institucions bancàries van fer no fa gaire temps operacions creditícies de forma clarament imprudent, fet que ara els representa enormes dificultats per a recuperar diners que irresponsablement van concedir en forma de crèdit a persones o empreses que actualment són incapaces de retornar-los.

Bancs i caixes necessiten diners. I ara en necessiten molts. Per un costat, un nombre important de clients és incapaç, com acab de dir, de tornar-los els que van rebre en préstec; per un altre, bancs i caixes són també deutors d'altres entitats de crèdit que prèviament els havien deixat a ells diners. Bancs i caixes hauran de retornar més prest o més tard aquests diners manllevats.

Part dels diners que ingressen bancs i caixes ho fan en forma de comissions diverses (manteniment de llibretes, quotes de targetes de crèdit, compra i venda d'accions, tants per cent de l'import de xecs i transferències, i dels de vendes realizades mitjançant targeta, etc.). El problema és que bancs i caixes s'havien compromès de paraula amb molts clients a no cobrar-los determinades comissions. Ara, malgrat el compromís verbal de no fer-ho, hi ha bancs i caixes que no respecten aquesta promesa i pretenen cobrar tals comissions.

A mi, empleats d'entitats bancàries m'han argumentat darrerament que tal promesa de no cobrar-me algunes comissions tenia poca solidesa, que no passava de ser un acord verbal sense cap constància escrita. Quina manera més cínica de no respectar la paraula donada. Sembla mentida.

Sospit que aquests empleats no raonen així per iniciativa pròpia sinó perquè els ho han manat o recomanat des d'instàncies superiors. Diverses converses amb persones pròximes al món bancari me'n confirmen la sospita. Jo crec que els lectors des Diari deuen compartir la meva convicció que no es pot obligar un treballador a defensar arguments tan poc ètics.

En moltes societats, dintre i fora del món occidental, la paraula donada és sagrada. Entre nosaltres, faltar a la paraula donada ha estat i segueix essent considerat un comportament incorrecte, gens elegant, impropi de senyors. I els qui manen dintre de la banca haurien de tenir present que obligar o induir un subordinat a menysvalorar la paraula dada representa no sols un abús d'autoritat, que va contra la dignitat i els drets dels treballadors, sinó també un atac a principis ètics que des de temps immemorials han regulat -i haurien de seguir regulant- les relacions entre les persones.