Els mites de Ponç Pons

Aquests dies es presenta el darrer exemplar de Llibres d'Alaior, que edita l'Ajuntament d'Alaior. És el nombre 16 i està dedicat a l'estudi que fa Jesús Villalta-Lora de l'obra de Ponç Pons. En efecte, seria el segon llibre del mateix autor, el primer es presentà la passada primavera, dedicat al poeta alaiorenc. Tot el llibre és un camí per a fer-nos entendre la poesia i el propi autor com un exemple d'etnohumanisme arrelat a la concepció romàntica de la pertinència i manifestat a través de la literatura com si fos una arma d'idees, l'espai de la pròpia existència individual i col·lectiva. Jesús Villalta introdueix aquesta idea recollint el que molts autors han considerat els tres principis rectors de la literatura catalana: un) la llengua catalana, concebuda com un element cultural fonamental que marca els fets diferencials propis; dos) la consciència territorial de l'escriptor català: el pertanyer a un determinat territori que actuaria com a element determinista de la seva obra.; i tres) la idea del retorn als orígens o a les arrels culturals mítiques per a recobrar la identitat esvaïda. Aquesta idea de cultura-nació la vincula Jesús a les teories etnoculturals d'Anthony Smith: que les nacions es formen mercè components culturals, i a jo em distreu, perquè sempre havia pensat que es formaven a partir de components econòmics. Per a ell, aquests components culturals serien: un) la idea de nom col·lectiu, marcada per la llengua i el territori; i dos) el mite comú de descendència, que explicaria i posaria de relleu (sigui real o ideal) un passat esplendorós, un passat imaginat. Per a ell, i així ho desenvolupa Villalta, aquest "caràcter únic" i irrepetible de la comunitat es posa de manifest en dos mites principals: un) els paisatges poètics, o sigui, la poesia com a creadora de paisatges anteriors, ideals, com a casa històrica dels habitants d'una comunitat, que se sol -en moltes ocasions, contraposar a un present urbà materialista i contaminant; i dos) l'edat d'or. Després d'aquesta idea general, Jesús Villalta se centra en la idea del nacionalisme català a partir dels nivells descrits per Pi-Sunyer: 1) la defensa de la identitat nacional a través de la llengua; 2) la defensa del territori a partir de la descoberta i comunió amb el territori; 3) i el nivell de la creació política d'organitzacions nacionals. Aquesta és la casa on l'autor encabeix l'obra de Ponç Pons, de la Jesús Villalta vol destacar els elements propis que la defineixen: el compromís humà amb Menorca i el món i el compromís poètic amb la cultura universal, la qual cosa el porta a definir el caràcter nacionalista de l'obra de Ponç com a etnohumanista. Villalta-Lora va cercant en la poesia de Ponç aquells elements que li permeten demostrar aquesta afirmació: un) la preocupació de Ponç per la pèrdua de recursos territorials: paisatge, recursos naturals, que el vincula a la idea de territori i a la idea de passat esplendorós. A partir d'aquesta constatació, el poeta mostra la preocupació pel futur de la seva illa; dos) la certesa de la pèrdua: la pèrdua de la llengua vinculada a una pèrdua de pàtria; la pèrdua de la relació habitant-terra, amb l'aparició del turisme de masses i la degradació dels paisatges; i tres) la recerca d'una "edat d'or", que trobarem en les referències al paisatge refugi. Per a Ponç Pons, els components d'aquest paisatge refugi davant els mals del present, serien l'univers de la pròpia infantesa, la Grècia clàssica i la idea de mediterrani cultural, la pròpia literatura o l'escriviure com a acció de resistència i afirmació. Aquesta persistència, segons Villalta, portaria a Ponç a la síndrome del Mohicà, que provindria de la situació desfavorable, limitada, desigual, minoritària, en perill d'extinció, de la cultura nacional-ètnica del poeta. En la reacció, el nacionalisme de Ponç es basa en una defensa i restauració culturals de la illa arran dels desastrosos efectes de les polítiques urbanístiques locals: pèrdua de patrimoni i herència i massificació dels paisatges.