Conec una al·lota que va parlar fins els 18 anys en castellà perquè així ho feien a ca seva. Sa mare i s'àvia, que vivia amb ells gairebé tot l'any, eren andaluses i mai van animar-se a parlar en valencià.
Parlava també en castellà a l'escola i amb els seus amics, a les classes de ballet i de música a les que acudia. En arribar a la facultat, els nous amics que va fer parlaven en valencià, com també ho feien els fillets i els joves de l'agrupament escolta en el que comencà a col·laborar.
Tots ells sabien també parlar en castellà, però aquesta al·lota s'adonà que per estar més a prop d'aquells nous amics, dels que coneixia quan anava a les festes dels seus pobles, del "nanos" amb qui sortia d'acampada o pujava una muntanya, necessitava parlar en la mateixa llengua que ells.
Poc a poc va aprendre i gràcies a aquell esforç gaudí d'amics i escoltes, acabà la carrera que avui li dóna de menjar, en la que la majoria d'assignatures s'impartien en català i, fins i tot, va adaptar-se més fàcilment a viure a Menorca.
Aquest no és un cas singular, segur que vostè també coneix qui entén l'aprenentatge d'una llengua diferent a la materna com una riquesa, una obvietat que, sovint, no ho sembla tant.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.