Antoni Moll Camps: Vivència i continuïtat literàries

L'home discret i entranyable que és Antoni Moll Camps (Ciutadella 1926) ha estat reconegut amb un dels fabiols del Casino 17 de Gener per la publicació el 2009 de la magnífica versió poètica del Llibre I de les Odes d'Horaci. Amb aquesta obra no només ens ofereix el bo i millor d'una trajectòria vital en què sempre l'han acompanyat, arran de pell i de sensibilitat, els poetes llatins sinó que, a més, s'inscriu dins la gran nòmina dels escriptors que, com el nostre il·lustrat Antoni Febrer i Cardona, han volgut que un dels grans mestres de la literatura universal s'expressés amb les modulacions més belles de la llengua catalana.
El guardó tan merescut hauria de servir també per donar les gràcies a Antoni Moll Camps per tota una dedicació literària, que travessa la seva vida tant en el que té d'experiència més íntima com de creació cultural i fins de manifestació amistosa. Dit d'una altra manera, per a ell la literatura és inseparable de la vida mateixa, en el benentès que, quan parlam de vida, parlam de la vida quotidiana en les seves formes més discretes i més bonhomioses, de la vida que sap que les realitats més "elevades" només es poden encarnar en la "petitesa" del que ens és humà. No debades ell ha fet seu i nostre Horaci perquè aquest és també el poeta que defuig els extrems per trobar aquella mitjania que ens pot fer descobrir els plaers de la vida a prop de la natura i al costat d'uns amics amb qui, com fa Antoni Moll, es comparteixen versos al voltant d'una frugal taula parada.
En efecte, el Llibre I de les Odes d'Horaci és, ara per ara, la darrera d'una relació substancial d'obres publicades, que es va iniciar el 1947 amb el volum de poesies Serenor, imprès pel seu propi pare a Ciutadella. Als anys cinquanta, són les publicacions periòdiques com el setmanari menorquí El Iris o els quadernets barcelonins Els autors de l'ocell de paper que recullen els seus poemes al costat d'antologies com Els poetes insulars de postguerra (Palma 1951) a cura de Manuel Sanchis Guarner o La poesia catalana eucarística (Barcelona 1952) a càrrec de Pere Serra. Per estudis generals, sabem que va participar a la primera edició del premi Carles Riba el 1959 i podem intuir l'abast de poemes d'aquesta època gràcies al que va recollir posteriorment a Finestra dels dies amb què va guanyar el premi Frederic Erdozain 1989 del Consell Insular de Menorca i fou publicat als Quaderns Xibau.
De la seva estada posterior a Xile, en coneixem la seva tasca com a professor universitari de llatí i la redacció de novel·les que, amb un rerefons més o menys autobiogràfic com l'excel·lent L'endemà del silenci, esperen encara l'editor que les posi a mans del públic més exigent. No va ser, tanmateix, fins al 1986 que Antoni Moll Camps, amb Inventari de minyonia, premiat a la X Biennal literària de Sant Joan, recuperava la comunicació literària amb la seva illa gràcies a "aquestes petites meravelles menorquines" per a les quals desitjava ventura el prestigiós crític Joan Triadú "com a català i com a crític d'ofici, amant de la bona literatura, aquella que, almenys, ens acosta a la intimitat de l'escriptor". Lluna d'octubre (Barcelona 1996), L'hostal de la sirena (Menorca 1992) i La noia que sortí del mirall (Menorca 2007), dins la narrativa de gènere policíac, confirmen l'embranzida narrativa d'aquest lector persistent amb un llibre sempre a les mans o al cap perquè la seva memòria prodigiosa li permet recitar al llarg de tota una vetllada poemes en versió original de tantes literatures, començant per la llatina.
D'aquí que tota aquesta vivència literària hagi fet possible el miracle d'una continuïtat que mai no li agrairem prou a Antoni Moll Camps. El nét de Francesc Camps i Mercadal o Francesc d'Albranca, aquell que els membres de l'Associació Menorquina de Nostra Parla distingien el 1923 amb el nom de "patriarca honorable de ses lletres menorquines", és, al seu torn, el veritable patriarca de les diferents generacions que, començant per Pau Faner i acabant per la seva pròpia filla Sònia Moll, han enriquit i enriqueixen els grans gèneres de la literatura catalana. Massa vegades oblidam que a Menorca també tinguérem persones que van viure i van actuar, en circumstàncies molt difícils, a la manera espriuana per salvar-nos el mots i retornar-nos el nom de cada cosa, perquè la nostra llengua mai no es perdés com a llengua de cultura, com a llengua a través de la qual podien parlar els grans noms de la literatura universal. Com Horaci, com l'Horaci que ens ha ofert Antoni Moll Camps, com si es tractés de la cosa més natural del món perquè, per a ell, és la cosa més natural del món. I gràcies a açò, ens continua fent, discretament, el major dels regals: el de la continuïtat i el del creixement literaris.