La fira de la protesta

Em vaig posar davant l'ordinador i vaig escriure l'article d'avui. Naturalment, el tema era la fira. A l'escrit, normal, desenvolupava tres eixos: 1) la fira com a festa més allà del negoci, com a espai de trobada; 2) la fira com a anunci de la primavera, aprofitant el gran dia d'ahir, serè i solejat; i 3) la fira en un moment d'incertesa en el sector i de rebel·lia de pagesos i ramaders davant les decisions del Govern i de COINGA, sense oblidar l'ombra de l'anunci del tancament d'El Caserío. Vaig signar l'escrit i el vaig enviar al diari. Seguidament, em vaig dirigir a la fira per muntar el lloc de Quaderns de Folklore que cada any posem. A l'entrada, un amic que fa de guàrdia de seguretat em diu esta noche, las vacas se han ido. Pens que em vol fer una broma que no entenc, però m'estranya ja que els centreuropeus, ell és un txec que fa 12 anys que viu a Menorca, no són molt donats a l'acudit. A la fira hi ha una calma tensa. Vaig fins a la nau bovina i comprov amb els meus ulls que no n'hi ha cap, de vaca. Crec que no havia passat mai. Així m'ho corrobora un pagès que s'ho mira tan esbalaït com jo. Tindria un bon tema per un article antropològic: de com la festa també pot servir per a la reivindicació, com la festa pot ser espai de cohesió, però també d'amplificació de les demandes. El rum-rum de la gent trenca la reflexió perquè és més important la vivència de la reacció popular. Han fet bé? Han fet malament? Sembla que ahir capvespre hi va haver una reunió entre els ramaders i les conselleres Tuni Allès i Mercè Amer que va acabar de decidir la mesura de força, malgrat que no puc creure que aquests moviments s'improvisin en dues hores. Al matí, les conselleres beneïen la fira com de costum: parlant de la importància del camp de Menorca. A la nit potser ja dormien entre somnis d'estampida. Els ramaders volen protestar per determinades decisions polítiques i per la baixada dels preus de la llet que ha anunciat COINGA. Ho han fet allà on més es podien fer sentir: en una fira. Però el cas és que era una fira que es fa primer per l'esforç de l'Ajuntament d'Alaior, que no és objecte de la queixa però possiblement el més damnificat, i, amb ell, el poble d'Alaior que l'acull i l'ha feta créixer fins al lloc que avui ocupa.