El centenari de la Banda Municipal de Música de Maó

Quan es va fundar la Banda Municipal, Maó gaudia d'un gran ambient musical. La preferència musical la tenia indiscutiblement el món operístic, basta dir que en aquella temporada (1908-1909) en el Teatre Principal es van realitzar ni més ni menys que setanta-tres representacions operístiques, oferint quinze títols diferents, fet insòlit a una ciutat que en aquella època tan sols comptava amb uns divuit mil habitants.

A més a més d'aquestes funcions d'òpera, hi havia altres Teatres com el "Consey" ( que en aquella temporada va representar dinou títols de sarsuela), un Orfeó (amb una gran massa coral) una Capella Musical a Santa Maria, una Banda Militar.

Anem, però, a l'assumpte que ens interessa. Dins tot aquest caliu musical, l'Ajuntament va creure necessari que el municipi comptés amb Banda pròpia, per la qual cosa va decidir convertir la banda que dirigia el mestre Bartomeu Mir Coranti, (que havia fundat l'any 1902) en Banda Municipal de Música de Maó, dotant-la dels seus corresponents instruments i uniformes.

Bartomeu Mir que era un gran professional, havia estat deixeble avantatjat del prestigiós mestre Benet Andreu. El seu esperit d'artista aventurer el va fer córrer mig món, ja que entre altres coses, va ser músic militar de l'Esquadra dels Estats Units.

Sabem que el mestre Mir havia compost bastants obres, però, per desgràcia fins avui, no n'hem pogut trobar encara cap, pel que sens fa impossible saber la qualitat musical que tenien.

El que sí sabem d'ell, és que va ser un bon pedagog (com a director de l'Escola Municipal) un bon violinista (membre de l'orquestra del Teatre Principal) i que gràcies al seu bagatge musical i la seva constància, va aconseguir una estabilitat per a la nova Banda i el més important, que assolís un bon nivell. Quan morí el 1923, la Banda Municipal s'havia convertit en un punt de referència important dins el món musical de l'illa.

A la mort del mestre Mir, (pare) va ser anomenat nou director de la Banda el seu fill Bartomeu Mir i Pons, conegut per tothom com "Es Mestre de la Casa" i que des de l'any 1921 era ja el director de l'Escola Municipal de Música.

El nom de "la Casa", es referia a la "Casa de la Misericòrdia" (Hospici d'infants) que estava situat al que és ara el Museu de Menorca a la plaça de Sant Francesc. Al mateix edifici hi havia l'Escola Municipal i era també la seu de la Banda.

Aquest fet, juntament amb què el mestre Mir (pare) visqués i fos empleat de l'esmentat Hospici, va influir perquè un bon grapat d'infants asilats, aprenguessin música, formessin part de la Banda i que alguns d'ells a la llarga, es convertissin en uns bons professionals.

Del "mestre de La Casa" (fill) n'havia sentit parlar molt al bon amic el mestre Deseado Mercadal i també a la meva família. Record quan jo era al·lot i tocava a l'orquestra de Maó, que molts de músics que com En Deseado, havien estat alumnes de l'esmentat mestre, me parlaren moltes vegades d'ell. El recordaven com una gran persona i un excel·lent professional.

De tots els d'alumnes que va tenir, tan sols hi queda ara el Sr. Rafel Saura, que amb més de vuitanta anys i amb una memòria d'enveja, recorda amb nostàlgia els anys que va treballar a les ordes del mestre.

Encara que la fama que va tenir arreu de Menorca va ser com a director de la Banda, la projecció musical del mestre Bartomeu va ser molt ampla, tant en el camp de la composició com en el de l'ensenyament. Gràcies a l'amabilitat dels seus familiars i també a la del fill d'En Deseado, he pogut esbrinar un poc les obres que va deixar, que pel seu interès, qualitat i amplitud, necessiten un estudi a part, que deix per a una altra ocasió.

Artista de cap a peus, el mestre Bartomeu va voler viure professionalment de la música i això en la Menorca d'aquell temps era sinònim de fam i misèria, però ni les penúries econòmiques ni la greu manca de salut, van impedir que seguís treballant amb força i que ens deixés entre molts altres treballs, unes precioses i inspirades composicions.

"Es mestre de la Casa" tenia un gran objectiu: pujar la qualitat artística de la Banda. S'hi va dedicar en cos i ànima, aconseguint amb el seu mestratge, donar-li un bon nivell i que els seus concerts poguessin "competir" amb els de la Banda Militar. Tot un repte!

Gràcies a músics com els Mir, Bellísimo, Andreu, Villalonga, Seguí i altres, Menorca va gaudir en aquell temps d'una justa fama musical. Llàstima que el treball que van desenvolupar hagi quedat tan oblidat, ja que hem de tenir present que si avui en dia Menorca encara gaudeix d'una certa fama d'illa musical, ho devem en part a la llavor que van sembrar totes aquestes persones.
El mestre Mir i Pons a més a més de pujar el nivell musical de la Banda, va desenvolupar una lluita titànica per evitar la seva dissolució, sense poder aconseguir-ho. L'any 1934 l'Ajuntament la va dissoldre, i al cap d'un any va tancar l'Escola Municipal de Música. És així com "Es mestre de la Casa" va quedar al carrer sense ofici ni benefici i sense un duro a la butxaca. La resposta que li van donar "dalt la Sala" no podia ser més clara: "Es batlle no està per a músiques".

Passats uns anys, a la postguerra, es va reorganitzar la Banda que va dirigir En Nito Tudurí, que també era mestre de l'Orfeó Maonès, i que va ser el meu primer professor de piano. La manca d'interès per part dels estaments oficials, va fer que desaparegués sense pena ni glòria a principis dels seixanta.

A finals del setanta es va tornar formar una altra, baix la direcció de N'Enrique Guasteví, però va durar pocs anys, ja que tampoc hi va haver un interès prou fort per què la cosa tirés endavant.

Crec que aquest fet del centenari, és un bon motiu per fer un reconeixement oficial a totes les persones que a través del temps, i en situacions difícils, van realitzar una tasca important a favor de la cultura i la música a la nostra illa. Una de les millores tasques per a fer país i per conèixer la nostra història, és que les noves generacions puguin descobrir les persones que en el seu moment van realitzar un treball important dins el món musical menorquí.

D'aleshores, les coses han canviat per bé i com no vull dubtar de l'interès dels nostres representants polítics per donar a conèixer la nostra història i la nostra cultura ,desig de tot cor, que l'esdeveniment sigui celebrat amb la importància que correspon.