TW
0

Joan J. Gomila
arquitecte
No sentir otro sabor sino el del azahar de los naranjos en la tibieza del tiempo." (Pedro Páramo).

Camin sobre rajoles de voravies molt cèntriques oblidades dels serveis tècnics municipals. Aquí, a Guadalajara, els accidents topogràfics a nivell de paviments per on circulen els vianants sorprenen fins i tot els que tenen la vista més bona: forats de grans dimensions al bell mig de la voravia; trossos de formigó alçat just girar una cantonada, i sense senyalitzar; peces de formigó que les arrels han portat a un nivell aeri considerable; els turmells perillen constantment, etc. Quina diferència amb DF! Camin amb cura i pens com pot circular una cadira de rodes per aquest camp de proves de trial per a gent asseguda.

Vam venir a Guadalajara per diversos motius. Primerament, perquè Lupita era d'aquí i volia que veiéssim com són les cases de la segona ciutat més gran de Mèxic (set milions d'habitants). En segon lloc, perquè l'arquitecte Barragán era de Jalisco i les seves primeres obres les va construir a la capital, en aquesta ciutat d'edificis baixos, extensa i tranquil·la. En darrer lloc, volíem veure alguns dels murals de José Clemente Orozco, l'artista que juntament amb Diego Rivera i David Alfaro Siqueiros havia revolucionat el món de les pintures murals, tot reinterpretant la tradició mexicana més antiga. Ah! i també per constatar allò que diu la famosa cançó: "Guadalajara en un llano i México en una laguna, he de..." Havíem vist el que quedava de la gran llacuna que fou dessecada pels espanyols a la ciutat de Mèxic i volíem completar la nostra particular visió contemplant la immensa planura de la ciutat tranquil·la.

Va ser arribar i començar a caminar. Arribada de nit, amb autobús -a Mèxic no hi ha trens de passatgers entre capitals-; vam iniciar una caminada pels carrers d'una ciutat que em va semblar amable i acollidora, però amb petites obres d'infraestructures pertot arreu, per tal de trobar un restaurant obert, del gust de Lupita, on celebrar la nostra arribada a la seva ciutat. Chan Chan, amb les maletes de la parella, va partir cap a la casa on vivien els darrers dies de la seva vida d'estudiant en comú. Malgrat la satisfacció d'estar en terreny conegut, els ulls de Lupita mostraven reflexos d'una tristesa de dies.

El dissabte dematí va ser per visitar l'antic hospici Cabañas, avui un gran espai dedicat a sales d'exposicions, espais per a actes culturals i vint-i-quatre patis d'estil colonial entre els diferents pavellons, que transmeten una sensació d'immensitat i d'estar en un laberint màgic que t'estira a passejar i gaudir de la bellesa plàcida de l'arquitectura colonial. Orozco és el protagonista d'unes cúpules magistralment pintades a la capella central del conjunt. Una mica més enfora del centre, les primeres cases de Barragán ja mostren traces d'un arquitecte que ens va fer veure com el control de la llum i el color són clau en la creació dels espais. Els mercats van obrir la nostra curiositat per conèixer tot allò que caracteritza la tradició mexicana.

Quan el fosquet queia sobre Guadalajara, Lupita ens va mostrar la casa on vivia amb Chan Chan i altres estudiants. Una casa prou interessant, típica del centre de la ciutat. Des del carrer, una porta ben alta, amb reixa, centrava la composició de la façana amb finestres a cada banda. Una barana d'un terrat rematava la part alta. Un passadís no gaire llarg feia d'entrada cap a una peça central que servia de sala d'estar, menjador i distribuïdor a tots els dormitoris i a una cuina que donava a un pati posterior, on hi havia el bany. Una parella d'estudiants francesos escoltaven música asseguts en un sofà ben atrotinat. Chan Chan va sortir d'un dormitori amb cara seriosa, una mica adormit, com si tornés d'un viatge mental a llocs irreals.

Els ulls li brillaven dins d'una aquositat intensa. Una altra parella d'estudiants mexicans feien viatges virtuals per internet, asseguts davant del portàtil en una de les habitacions interiors. Vam passar per la cuina, on una catalana fregia patates, i vam pujar a la terrassa. Un lloc intensament utilitzat, segons Lupita, per a festes nocturnes, per prendre la fresca i per platicar sota la cúpula d'estrelles en les nits més fosques.

En baixar, es va destapar, involuntàriament, el misteri, la incògnita que ens preocupava darrerament. Per mor d'un comentari ben innocent, Chan Chan va iniciar una discussió gratuïta amb Lupita, mostrant una agressivitat gens adequada a la relació que havíem pogut compartir. Una ràbia continguda, inconscient, va precipitar una forta disputa que va provocar l'escampada general de la sala d'estar. Vam sortir al carrer per esperar que la nostra guia calmés els ànims esvalotats. Un poc més tard, va sortir més animada però preocupada. Vam seguir la volta a peu.

Caminàvem per carrers buits. Caminàvem lentament cap a llocs únics: Birrieria Nueve Esquinas; locals atractius: El Palacio de las Vacas; bars amb música del país: El Escarabajo Scratch; etc. Espais que només pots descobrir amb guies que coneixen la ciutat. Ja tard, vam acabar en un local de jazz ben original. Tots van pujar amb ganes d'escoltar els músics mexicans sonant les grans peces de jazz. Jo no vaig pujar. Lupita, amb un cert tacte, va iniciar una mena de disculpa tot explicant-me que estava embarassada de Chan Chan i que havien rebut la notícia justament abans de la nostra arribada. Tots aquells dies havien reflexionat sobre la nova situació creada amb aquell anunci i havien decidit tenir el fill. Estaven fermament decidits, al manco ella, i una nova etapa difusa, imprecisa, acabava de començar. Li vaig fer dues besades en aquella cara preciosa amb la dent rompuda, malgrat pensar que potser no havien valorat prou bé la magnitud del canvi de vida que la decisió comportava. Però, estimar possiblement és un acte incontrolable.
Des del carrer, a través d'una gran vidriera, el saxofonista en el primer pis executava amb passió les notes de Giant Steps, de John Coltrane, i la gent omplia tot el bar. En silenci, drets allà mateix, sota el cel fosc de lluna intensa, escoltant les melodies, vaig pensar que el jazz és com una goma d'esborrar, al manco temporal, que elimina de cop males sensacions, penes i tristeses i refà l'equilibri emocional perdut.

La nit de Guadalajara queia suaument sobre els carrers foscos i les voravies estretes. Un home sol, baixet, va travessar la via allà enfora i va desaparèixer rere un cap de cantó. Més endavant, un altre home sol, baixet, caminava sense rumb aparent i amb pas decidit. La visió del carrer s'allunyava com si una càmera de cinema s'elevés sobre la nostra vertical i ens mostrés la perspectiva del seu final, inexistent. La càmera es feia amunt i amunt, i ara ja vèiem les illetes de cases que conformaven els carrers en el nostre entorn i la vida que habitava en els patis interiors. Seguia la visió d'un conjunt de carrers, del barri, des d'una posició d'avioneta que volava baix. I llavors, la ciutat es veia com un tot, amb les tires de llums alineades que mostraven, aquí també, la quadrícula infinita, potent, plena d'història i de vida, de gent que es preparava per descansar.

Camin per voravies de formigó dins d'una quadrícula de carrers semblants. Pens en Lupita i els esdeveniments d'ahir a la nit. Pens que la vida ens prepara, a vegades, sorpreses que marquen el camí: "I si allò no hagués passat, com seria ara la meva existència?". Camin assaborint les darreres hores en aquesta ciutat establerta sobre una planura infinita, una ciutat sense límits. Aquestes ciutats que tant m'agraden.

El viatge de tornada a DF va ser ràpid i totes les etapes per a la partida definitiva cap a Menorca es van precipitar en seqüències puntualment executades. Lupita va tornar amb nosaltres a ciutat de Mèxic per dir adéu a Chan Chan, que viatjava a Espanya, pensam que amb bitllet d'anada i tornada. Després, ens va acompanyar a visitar la darrera obra de Luis Barragán: una preciosa capella de murs nets i colors potents en el convent de les caputxines clarisses de Tealpan. Un final arquitectònic de gran intensitat. Ens vam acomiadar: "Que les vaya bien", i ja no la vam veure més.

Una llàgrima va patinar pel bell esguard i deixà un riu de tristesa. En la penombra del taxi que la portava a l'estació d'autobusos de Tapo, els ulls de Lupita no van poder contenir la humida expressió de foscos pensaments. Chan Chan ja no hi era.
El taxi turístic es va aturar ran de la voravia de l'estació de ponent de la ciutat de Mèxic. En baixar amb la seva enorme motxilla i enfilar la rampa immensa que la portaria a la terminal de sortida cap a Guadalajara, Lupita va saber que en aquella nit clara i neta que cobria la gran ciutat, plena d'estrelles que si les mires animen l'ànima en pena, la seva vida d'estudiant havia acabat. Ella no va mirar mai cap amunt.

"Después cerró la boca y entreabrió los ojos, en los que se reflejó la débil claridad del amanecer."