La garantia

Josep Portella Coll
Depús-ahir era el dia de Santa Àngela de Mérici, fundadora de les Germanes Ursulines. Tal vegada és per açò que vaig anar d'excursió. Vaig anar fins les platges de Son Bou, encuriosit pel pas del temporal. El vent de ponent estava agonitzant, però la mar vella persistia i les grans ones abocaven l'energia sobre l'arena. Com si fossin a Malibú, un parell de surfistes dibuixaven cabrioles enlaire. L'espectacle era magnífic, però no es pensin que estava jo desenfeinat.
L'excursió tenia un objectiu concret. La marca de la mar enfurismada d'aquests dies passats arribava més allà del canyís. Em van venir a la ment les imatges de la destrossa de la mar a la costa de Ciutadella, aquelles fotografies de les parets seques en ruïnes, els jardins, les porxades. Puc entendre el disgust dels propietaris. He llegit, aquests dies, que l'Ajuntament i el Consell sol·licitaran que es declari zona catastròfica. Potser estaria bé llegir el Reial Decret 307/2005, per entendre què és una zona catastròfica. Per a mi, una zona catastròfica són totes aquestes cases i blocs d'apartaments i hotels... que s'han anat construint a la vorera de la mar, sobre els penyals, damunt s'arena. Això sí que ha estat una catàstrofe. Que la mar fa matx ja ho sabem. Si et fas una casa en zona de costa vas a mà de tenir un disgust. Ahir ho podia veure a la platja de Son Bou, les ones han destrossat gairebé cinc-cents metres del tancament que es va fer fa un parell s'anys amb grans estaques i corda, fins i tot han fet malbé molts trams del tancat de canyes que es va fer per a protegir les dunes. Una desfeta, un panorama desolador. A meitat de camí, entre Son Bou i Atalis, el vaig descobrir: el gran tronc potser tenia vuit metres de cap a cap, amb un diàmetre de set pams a l'extrem més gruixat. Aquest era el meu objectiu. Havia suposat que la mar atracaria llenya a la vorera. Fa uns dies, en una reunió per planificar una nova zona verda a Alaior, ens van dir que més que jocs infantils prefabricats, volien materials naturals amb els quals els al·lots fessin moure la imaginació. Un gran tronc anirà bé, van concloure. Content com unes pasqües, em vaig presentar a l'Ajuntament i li ho vaig dir a en Pau: ja tenim es tronc, és enorme. En Pau, que és un estadista, em va demanar: i sa garantia? Quina garantia? Vaig dir jo. Home, tots els jocs que posem als parcs infantils han d'estar homologats, complir les normes de la Unió Europea i tenir una garantia. Després un fillet es farà mal i ja la tenim armada. Li vaig donar la raó i vaig reflexionar que, quan nosaltres érem fillets, tot era més fàcil. Ara a veure on he d'anar perquè ens homologuin i garanteixin el tronc que ha tret la mar.