La ciclogènesi explosiva

Josep Portella Coll
Enguany fa un hivern com déu mana. En quedarem servits, de fred, de vents enfiblonats, d'aigua a poals dia sí i dia també. Aquest cap de setmana, l'hivern ha arribat al màxim amb aquesta ciclogènesi explosiva que prenia forma en les ones gegantines que fiblaven la costa menorquina per la banda de ponent. Ara, la ciclogènesi s'ha instal·lat a Madrid. De fet, ja fa estona que el centre de la gran borrasca és a la capital del regne. La tempesta perfecta s'ha format sobre la ciutat, i no em referesc al club de futbol, no em referesc a l'aeroport de Barajas i la M-40. Em referesc, clar, al casal del carrer Gènova. D'ençà les passades eleccions generals, Madrid ha esdevingut escenari sobre el qual té lloc el drama de la lluita pel poder en el sí del Partit Popular. La guerra oberta d'abans del darrer Congrés del Partit Popular, on un sector del partit volia donar el passaport a Rajoy, es va entaular entre els seguidors d'Aguirre i els seguidors de Gallardón. Posteriorment s'han desencadenat periòdiques polèmiques, cada vegada més agres, per desencontres sobre obres en la capital, sobre el model sanitari, sobre la legislació urbanística. N'hi havia prou perquè un digués blanc per a què l'altre digués negre. Això de vegades ja passa entre govern i oposició en una institució, i en ocasions passa sense gaire sentit, només per sistema. El que és extraordinari és que es doni obertament i pertinaçment entre institucions governades per un mateix partit. Si tots aquests xocs motivaven tempestes internes en el PP, els darrers ja han estat depressions exagerades. La lluita pel poder a Caja Madrid, en la que ningú no és neutral, va més allà del nombre de vots al Consell d'Administració. Les acusacions d'espionatge polític ja han estat l'explosió. L'espionatge neix, suposadament, de l'entorn de poder d'Aguirre sobre l'entorn de poder de Gallardón. En tota la trama també intervenen (sumant i restant) els grans mitjans de comunicació. El cas ja està en mans de la fiscalia, i hi està per doble via, ja que tots volen aparèixer com a víctimes. A mi ja em va bé que el Partit Popular doni aquest espectacle. He de creure que és tot espontani, ni em puc imaginar que ho facin perquè la gent no pensi amb la greu crisi econòmica que pateix, una crisi que comença a ser també una crisi de lideratge en el Govern.