Luis Barragán: arquitectura emocional

Mira, Lupita, t'ho vull dir ben clar: jo he vingut a Mèxic per visitar l'obra de l'arquitecte més reconegut internacionalment d'aquest país: Luis Barragán (1902-1988), l'únic arquitecte mexicà a qui li han concedit el premi Priztker (1980), el premi Nobel d'arquitectura, com tu ja saps. Els seus edificis m'han semblat senzills en les fotografies que he pogut observar i ara que som aquí vull veure amb els meus ulls els colors i els murs que tothom tant admira. Així que ja està bé de veure edificis clàssics i d'estil colonial que t'encanten tant i comencem la setmana amb una mica de modernitat.

Arribam a Tacubaya amb el metro i baixam a l'estació de Constituyentes. La xarxa de metro a la ciutat de Mèxic és espectacular. No només per la llargada dels combois -els trens porten més de quinze vagons-, sinó també per la proporció de les estacions i els amples passadissos que les comuniquen. "En hora pico" hi ha tanta gent, empentes i persones amb presses que la policia separa els homes de les dones i fillets situant-los a vagons diferents. El metro és el transport més popular a DF per als recorreguts mitjans, ja que per als curts el camión, que és com anomenen ells l'autobús, és molt més utilitzat.

El carrer on està situada la casa estudi de Luis Barragán, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, es manté tranquil de bon matí. Avui en dia, és un cul-de-sac que acaba sobre l'avinguda Constituyentes, una via important de la ciutat de Mèxic que voreja el bosc de Chapultepec pel sud. Antigament, era un carrer de magatzems de fusta, on l'arquitecte va comprar dos solars i, a partir de l'any 1947, va començar a construir-hi primer una casa que va vendre a uns amics i després la seva pròpia juntament amb el taller d'arquitectura, on va fer tots els seus projectes. La façana mostra una senzillesa total, una integració en el carrer que, si no fos per un volum de color que just es veu sobresortir per sobre de la línia d'acabament, denota una forta convicció de no destacar en absolut dels enfronts de les cases veïnes.

Entram i la sensació de certa indiferència que ens havia envaït tot mirant la façana desapareix de cop. Només ser a l'espai d'entrada ja entenem per què la bona arquitectura emociona. O, dit al revés: quan un espai t'emociona és que gaudeixes d'una bona arquitectura. El terra és de pedra volcànica, per tant, ben negre. Una paret és de color rosa i la llum que la il·lumina és indirecta i prové d'un tall quadrat en un racó del sostre. Intueixes que la llum és natural però no n'arribes a descobrir l'origen. La fusta de portes i armaris és d'una gran austeritat, sense cap recarregament. Tots els materials són normals i penses, en un segon d'eufòria, que ho podries haver fet tu. Però no. Hi ha una habilitat especial en la combinació dels elements simples. Hi ha una manera de decidir quina paret serà de color i quina blanca, on estarà situat l'armari, on estarà col·locat el quadre daurat de l'artista polonès Mathias Goeritz, un dels grans col·laboradors de Barragán. Hi ha una exquisida habilitat per emplaçar la porta que dóna a la pròxima estança i un domini total del control de la llum. No puc deixar de pensar que potser observ una de les arquitectures en què s'ha inspirat Álvaro Siza en molts dels seus projectes simples.

Lupita està com embambada amb la meravellosa senzillesa de l'arquitectura de Barragán. No es poden fer fotos i els seus ulls són com una gravadora que detecta els detalls resolts amb cura, les solucions donades a les trobades de materials diversos, sempre difícils, els dissenys dels mobles i la manera com s'han solucionat els escalons: mirada d'arquitecta. Qüestions totes elles que ens portaran a un extens debat en acabar el recorregut per aquesta atraient arquitectura. Així i tot, la seva mirada mostra una certa preocupació: Chan Chan no ha arribat i havíem quedat que també vindria a la visita.

De sobte, el petit grup que feim la volta entram en un connector, un espai reduït, de sostre baixet -dos metres com a molt-, on tres de les quatre parets són portes. Barragán ens prepara per entrar en el pròxim espai de l'edifici: un volum de sis metres d'alçada que conté la biblioteca i una sala d'estar separades per un mur baix i una mampara. Resulta impossible no emocionar-se amb el canvi sobtat de dimensions. Els segons d'espera, tancats en el connector, ens fan oblidar l'espai d'on venim i ens disposen per a la sorpresa. La sala biblioteca és el cor de la casa estudi, conceptualment lligada a la terrassa que hi ha a sobre i al jardí, que es fa present, com si entrés a l'espai interior, a través d'una gran vidriera, que té un marc en forma de creu en un dels laterals. Aquesta estança és la més coneguda de la casa estudi, ja que conté l'escala més copiada de tots els temps: uns taulons de fusta que formen els escalons, encastats netament a la paret, sense cap mena de barana, que porten a un lloc misteriós a través d'una porta de la mateixa amplada. No és possible pujar-hi.

La visita segueix a ritme lent. Hi ha temps de captar els detalls en la composició de cada peça. Els murs, com elements tectònics, extrets de la tradició mexicana, igual que el color, utilitzats aquí per limitar o conduir les vistes cap al cel o cap a la profunditat aparentment caòtica del jardí, són presents en tot el recorregut. Barragán era un home molt religiós i, a la vegada, l'encantaven les festes nocturnes amb els seus amics artistes. A cada nit de bulla seguien setmanes de pur penediment, treballant dur amb els nous projectes. Tota la casa està impregnada d'una atmosfera austera que destil·la una doble sensació: els espais transmeten una tranquil·litat monacal i les fotos de reunions i festes que hi ha exposades aquí i allà proven l'existència d'una frenètica activitat cultural i d'oci.

Tot sortint del dormitori principal, on una combinació de finestres que donen al jardí li permetien matisar intel·ligentment la llum, el nostre grup es creua amb un altre de molt més nombrós de japonesos, i vet aquí que apareix Chan Chan sobresortint ostentosament per damunt dels capets somrients. Lupita assaja un somriure de benvinguda i una mirada severa. Sembla enfadada.
Acabam la visita absorbits per l'atmosfera exterior de la famosa terrassa delimitada per murs de colors: gris, taronja, rosa, o potser lila, i blanc. Quina combinació més explosiva i quina composició més perfecta. Aquí és l'únic lloc on es deixen fer una o dues fotos, com a molt. El grup queda enregistrat per sempre més.

Al bell mig del carrer, platicam una estona. "Ustedes no pueden salir de México DF sin asistir a un combate de lucha libre", diu Lupita emparellada ja amb Chan Chan formant un duo ben dinàmic: ella exageradament baixeta i ell com una torre blanca, com una fita que no té pèrdua. "Claro que sí!" li contest jo ràpidament.
La nit a la ciutat de Mèxic és agradable en aquesta època de l'any. Caminam pel carrer Doctor Lavista cap a les taquilles de l'Arena México, un pavelló amb capacitat per a vint mil persones. És un carrer ample, però ocupat totalment per quiosquets de menjar i botiguetes ambulants on es venen les màscares de les estrelles més famoses de la lluita mexicana. Actualment Místico és la figura més carismàtica i avui vespre actua en un combat especial de Nadal contra Averno, la superestrella que intenta aconseguir la popularitat d'aquell. Una vetllada per al record.

L'espectacle va ser divertit, curiós, sorprenent, amb un públic entregat totalment a Místico, i entranyable, ja que la gran figura va perdre i la lluita va ser tan preparadament desigual que l'aspirant va arrabassar-li la màscara com a senyal de derrota total. Chan Chan i Lupita es devien perdre l'emocionant final. Asseguts uns seients més enllà, discretament mesclats entre la gentada, formaven una única composició immòbil potser practicant la manera com es besen els mexicans.
"Salió fuera y miró el cielo. Llovían estrellas. Lamentó aquello porque hubiera querido ver un cielo quieto. Oyó el canto de los gallos. Sintió la envoltura de la noche cubriendo la tierra. La tierra, ese valle de lágrimas."