Quines bestieses, eh?

Com que torn a tenir l'espia de vacances, no sé què escriure, perquè en realitat jo l'únic que ser fer és copiar les coses que ell em dicta. Així és que avui explicaré algunes experiències insignificants, però com que m'ha arribat que tenc uns i unes lectors i lectores molt espavilats i espavilades, segur que a qualcun o qualcuna els podrà aprofitar.

La cosa és que fa cosa d'un any vaig dinar a ca una cosina meva, na Maria, i em va servir, per acompanyar la carn, raoles d'endívia, que és un sabor de la infantesa d'aquells que jo ja havia oblidat. Des d'aquell dia, a ca meva en tornam a fer, sobretot quan tenim convidats, i amb un èxit que sembla que els servim caviar de beluga.

Tenc un fill, a s'altra banda de la mar, que es dedica a la cuina i que, entre altres activitats, organitza dinars per a convencions i coses per l'estil. Ell també ha incorporat les raoles d'endívia als seus menús i sembla que tenen un èxit sorprenent. A la carta especifica que és un antic menjar de l'illa de les Vaques, però me diu que no s'atreveix a escriure-ho gaire gros perquè sap, tan bé com jo, que és difícil que el seus clients, si van a l'illa, en puguin trobar a qualque restaurant...

També m'explica que ha incorporat el cuscussó a molts de plats de carn, i amb tant d'èxit com les raoles. El contrast entre el salat i el dolç és una constant a la cuina mediterrània. Els seus clients ja li demanen, quan han d'organitzar un àpat. La pregunta que jo em faig és quants restaurants de l'illa s'han plantejat incorporar aquesta singularitat, o una altra, que n'hi ha moltes esperant que qualcú les exploti.

No us cansaré amb altres incorporacions que ha fet el meu fill, algunes de més complicades, però la majoria molt simples. Això sí, fa servir productes de primera i els elabora seguint amb exactitud les fórmules tradicionals. Vull dir, per exemple, que no li ha passat pel cap fer oliaigo amb tomate frito solís, com jo he vist que fa algun restaurant de l'illa... El destí turístic gastronòmic encara està per fer, que no tot s'acaba amb la caldereta. Tanmateix, em consta que alguns restauradors ho tenen molt clar.

I canviant de tema, ahir vaig llegir que no hi ha cap hotel, d'una coneguda zona turística de l'illa Grossa, que a dia d'avui tengui resoltes les barreres arquitectòniques per a aquells que no poden pujar escales. I ja fa 15 anys que es va aprovar la llei que obliga a fer-ho... Però més important que hi hagi llei o no, és saber què pensen aquests hotelers dels seus clients, i si realment són professionals de l'hostaleria. N'hi ha per pensar que no.

I encara m'haureu de permetre una altra reflexió. A l'illa de les Vaques, amb tanta polèmica sobre autopistes i camps de golf, encara no s'ha universalitzat la banda ampla d'internet, que és tant com dir que l'illa està desconnectada del segle XXI. És qüestió de riure o de plorar? Perquè qui pensi en negoci i cerqui bons clients, i sigui partidari del progrés de ver i no de broma, segur que està preocupat per aquesta qüestió i no per les altres.

Uf, ja he acabat. Quines bestieses, eh?