Per posar en valor «el feminisme actiu del PP», el Sr. Joan Huguet escriu un article detallant les dones que han exercit càrrecs destacats a les institucions governades pel PP i ho contraposa a les «incoherències», segons ell, dels homes dels partits d’esquerres.
El que fa en el seu article és una fal·làcia de falsa correlació, en què es dona per suposat que dues afirmacions errònies estan relacionades d’alguna manera sense cap base lògica. És erroni que el PP sigui el valedor d’incloure dones a les primeres responsabilitats d’un país, igual que també ho és afirmar que només els partits d’esquerres tenen homes que defensen un valor públicament i en practiquen un altre.
El mateix passa amb l’afirmació que les dones que han ocupat càrrecs al PP ho han fet per la seva vàlua, com si les que han ocupat càrrecs amb altres partits ho haguessin fet sense mèrits personals. Però en la seva enumeració, el Sr. Huguet oblida, o no menciona, càrrecs com el de la presidenta de Madrid, que abans de ser presidenta, el seu currículum es reduïa a ser community manager d’un ca. També ignora la gran quantitat d’homes, tant en un partit com en l’altre, que han accedit a càrrecs de responsabilitat sense experiència, formació ni currículum, i que han demostrat ser manifestament incompetents o fins i tot irresponsables. Hi ha alguns exemples recents que ho corroboren.
A més, no creiem que un membre del PP de les Illes Balears, que ha estat president del Consell Insular de Menorca i president del Parlament de les Illes Balears, i que coneix perfectament tots els representants polítics que han passat pel seu partit durant anys, alguns encara a la presó, pugui llençar la primera pedra pel que fa a l’ús del cos de les dones com a mercaderia o la utilització dels fons públics amb fins personals. El mateix ocorre quan es parla de l’ús partidista de les institucions: a la presidència del Consell, amb una moció de censura basada en vots socialistes, i durant la presidència del Parlament, avalant una escissió interna que va acabar amb un president del seu propi partit.
El que és evident és que totes les fites històriques en matèria de feminisme han estat promogudes per les forces socialistes. Les quotes de gènere i el sistema de cremallera han estat eines importants que el PSOE ha promogut per garantir una representació més igualitària de les dones en la política, una pràctica que ha estat adoptada també per altres partits a nivell estatal i autonòmic, i que amb la legislació ha impulsat dones de totes les ideologies a la primera línia de la política, tot i partir de condicions inicials pitjors. I, per descomptat, totes les lleis feministes, que garanteixen la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits, han estat iniciatives socialistes, que fins a l’arribada de partits d’ultradreta a la representació institucional, havien estat aprovades per tots els partits, inclòs el PP, que també tenia dones destacades defensant la igualtat entre homes i dones.
La igualtat real no consisteix en una llista de dones com si fossin trofeus. La igualtat real és poder optar en igualtat de condicions als mateixos llocs, amb o sense responsabilitats; cobrar el mateix per la mateixa feina; poder desenvolupar una carrera professional o política, i, molt important, que les responsabilitats familiars siguin compartides en igual proporció. El 80 per cent de les responsabilitats familiars i de cura de descendents i ascendents segueixen recaient sobre les dones. Així, resulta superficial parlar de 4 o 5 dones que han ocupat els càrrecs més alts a les institucions, quan la resta, del 99,9 per cent encara lluiten per ser escoltades i rellevants dins la societat.
Discursos superficials i falsos, com el que parla d’un «feminisme de veritat» o d’un «feminisme actiu» (per cert, emesos per homes), fan molt de mal en la defensa d’uns drets que són fonamentals per a tothom i que haurien de ser defensats sense excepcions per tots els partits democràtics. El feminisme és una causa que s’ha de defensar i practicar, i no utilitzar subterfugis que devaluïn o invalidin les tesis de que, si tots i totes som iguals, tots i totes hem de tenir les mateixes possibilitats.
Les dones sempre tenen un cicle de vida política més curt, estan sotmeses a un escrutini i valoracions majors, i tenen, sempre, menys presència pública. Miri, Sr. Huguet, al seu propi partit, i vegi quant duren les dones molt preparades exercint les màximes responsabilitats, mentre que els homes es perpetuen durant anys infinits, tinguin o no una gran vàlua. És cert que hi ha excepcions, però com bé sap, les excepcions només confirmen la regla. Deixin d’utilitzar el feminisme com un arma política. Necessitem tots els partits i els homes defensant el que és una veritat absoluta: que homes i dones som iguals, i que hem de poder arribar a les mateixes metes, i que la igualtat encara és molt lluny, també en política.
