Fa 50 anys uns alaiorencs que ens van precedir en estima i dedicació van veure que convertir l’Hort dels Frares i es Pouet en zona escolar crearia un espai nou i de servei útil per a la modernització. Una època que s’encaminava clarament cap a un augment de la població, cap a l’ensenyament i cap a l’oci.
Des de l’Av. de la Mare de Déu del Toro fins as Banyer seria zona escolar. Van redactar i aprovar un pla parcial per fer-ho possible. La densitat fixada des del principi convertia aquell espai nou en un dels llocs amb més superfície lliure i verda del municipi. Es tractava de prioritzar la disponibilitat suficient de metres quadrats perquè s’hi desenvolupàs la major part del temps dels infants de moltes generacions. Metres quadrats en funció de tota l’energia de qui creix i necessita interactuar amb l’espai. Una meravella que començava del no res i amb una perspectiva de potser 100 anys per endavant. Ja ho té açò l’urbanisme bo.
Vaig conèixer la preocupació constant i l’alerta permanent d’un dels tècnics municipals que no es cansava de controlar les ànsies dels polítics de torn, amb mirada curta, que intentaven aprofitar per reomplir i desbaratar aquell luxe social, per fer la seva politiqueria electoralista.
Les successives ampliacions del Poli van expulsar els metres de la reserva per a l’Escoleta cap a l’altra banda de l’avinguda, menys mal que va ser possible replantejar altres bestieses i no allunyar-la dràsticament.
D’una manera provisional el camp de futbol-7 es va guanyar una posició, que la majoria d’alaiorencs, amb el temps, van veure que era un encert i el van convertir en instal·lació definitiva, perquè era el millor complement, coherent amb la filosofia del naixement de la zona escolar. Un espai esportiu però també una zona verda a disposició de tothom i a tota hora per fer educació no formal per a totes les edats. Era el complement ideal per acabar una zona escolar, que ja tenia l’institut i l’escoleta en polígons adjacents.
He caminat carrer de ses Escoles amunt i avall, he mirat, he gaudit, m’ha semblat connectar amb aquells alaiorencs d’anys enrere que van saber mirar lluny i fer-nos aquest regal. He vist la coherència del camp com a culminació educativa de l’espai. Estic convençut que als millors pedagogs de les ciutats educadores els costaria millorar una realitat com aquesta. I m’ha fet molt de mal pensar que la percepció restringida i poc contrastada de l’oportunisme polític es pugui carregar açò per la impotència de saber trobar cap altre lloc en tot el poble on posar una piscina.
He imaginat les generacions venidores pujant i baixant pel carrer de ses Escoles, entrant a la zona per jugar, però ja sense l’espai obert, sense el verd, sense la superfície lliure regalada a tothom, per a majors i petits. Sense el concepte que aquells alaiorencs volien i sense l’aportació que les generacions posteriors han afegit per tenir aquest lloc de modernitat educadora.
Sempre passa el mateix, ignoren d’on venim, i què hem fet; arriben i imposen percepcions i impotències per carregar-se la bellesa i l’alè que pertany a tots.
