Fa ja algun temps, vaig conèixer per raons de treball a un francès establert a l’illa des de feia ja molts anys. En el que va ser la nostra última conversa, em va dir que s’anava de l’Illa, que canviava el seu lloc de residència, el seu motiu segons ell, era que ja no es respirava la tranquil·litat de vida que ell enyorava de Menorca. D’això fa la barbaritat de vint anys més o menys.
No hem tingut més contacte, però, estic segur que si veiés ara Menorca, se li posarien els pèls de punta. També vaig conèixer un oriünd de les Canàries, de Las Palmas de Gran Canària per a ser més exacte. Un dia, intercanviant les excel·lències de les nostres illes, a la meva pregunta, ¿com són les Canàries?, em va respondre, no sense un cert pesar en el seu rostre, «les Canàries són per als turistes». Em demano, haurem de fer la mateixa sentència quan parlem de Menorca?
Les illes Balears són per la seva condició estratègica en el Mediterrani, per la seva gran bellesa, per les seves gents, un atractiu que forma part d’una creixent oferta turística, cadascuna d’elles ofereix als visitants diferents atractius que fan triar l’una o l’altra d’elles per a les seves vacances. Menorca pel seu gran atractiu natural, no és immune a aquesta oferta, la nostra economia s’assenta principalment en el sector turístic, el nostre «estat de benestar», depèn, no sense un cert esclavisme del turisme. Directament o indirectament tots vivim d’aquest, per tant, seria absurd mossegar la mà que ens alimenta.
Però, molt més irracional és destruir el nostre entorn, paisatge natural i, la tranquil·litat anhelada d’aquells que ens visiten a la recerca de platges verges algunes ja no tant o res, aigües cristal·lines, la gran tranquil·litat que regna en tota l’illa, últimament, a l’estiu no hi ha qui pugui estar ja tranquil, en definitiva, poder estar a gust sense presses ni aglomeracions.
M’envaeix un cert temor quan contemplo el ritme absurd de creixement, els milers de tones de ciment, el pes del qual es fan sentir en la naturalesa de Menorca, les tones d’aigua pura i rica preuat tresor que malgastem netejant el salnitre dels cascos de les barques i iots, regant centenars i centenars de jardins i piscines. La terra, el nostre planeta, Menorca té per si mateixa uns recursos naturals limitats, agreujant-se amb l’actuació especulativa de l’home que manté a aquesta, en un delicat equilibri ecològic.
El tema és veritablement preocupant, no esperem a posar solució quan aquesta ja no existeixi, ja no sigui possible. Mostrem una mica de respecte cap a un mateix, al lloc en el qual vivim i ens sustenta, cap als nostres fills, nets, congèneres, per la raça humana i per la mare terra que ens alimenta.
Aquesta carta la vaig escriure en el Talaiot assegut en les mil·lenàries pedres dels primers pobladors de Menorca, un suau sol acariciava el meu rostre, i una lleugera brisa agitava les fulles de la meva llibreta, mentre Kala, la meva gossa, rondava lliure i feliç aliena en la seva innocència a totes les meves elucubracions.
Aquestes, es van interrompre per la presència d’una parella que, vaig endevinar que eren turistes, després de les salutacions de cortesia i tenint l’ocasió de tenir una opinió fresca i més objectiva els prenc per assalt i a la meva pregunta; ¿què opineu de la influència del turisme a Menorca? molt amablement em responen: el turisme no té per què ser dolent per si mateix, coincidim, i afegeixen «sempre que sapigueu mantenir l’Illa tal com està». Senzilla i sabia resposta. Repeteixo.
«Tal com està».
¿Sabran els responsables, senyors polítics mantenir aquest senzill i savi consell?, valorant més la qualitat de vida que la quantitat. Tenim a les nostres mans i sota la nostra responsabilitat, tant polítics com habitants, un paradís, serem tan estúpids mossegant la poma de l’avarícia perdent amb això els valors fonamentals de la nostra illa, de la nostra riquesa natural, de la terra que ens representa.
Surrealista, és haver de pagar per entrar a les nostres platges, utilitzar els camins que han estat lliures de pas durant anys i anys, pagar per gaudir d’alguna cosa que no és de ningú, que ha estat allà molt abans que cap ésser humà, de qualsevol paper de propietat existent i, que continuarà aquí quan ens n’anem. En què s’està convertint Menorca? Encara que pugui semblar mentida, fa ja anys que no poso els peus en unes certes platges de Menorca, estar en elles em fa sentir estranger en la meva pròpia terra, comencen a ser aquestes ‘només per a turistes’?
Què hem fet, què estem fent a la nostra illa, a casa nostra?, hem perdut el cap, el nostre propi respecte, la raó de ser, ¿cap a on ens pot conduir aquesta bogeria? Hem de responsabilitzar-nos, i exigir als nostres anomenats representants solucions immediates abans que Menorca deixi de ser.
