A diferència d'alguns que opten per moure's negativament per la llengua, anar als plens amb pancartes i perdre el temps en lloc d'adquirir els coneixements de la llengua dels seus futurs pacients o clients, molts altres professionals prefereixen matricular-se als cursos, presentar-se a les proves i aprovar-les.
Com a filòloga, però també com a pacient, estic orgullosa de veure a les aules els qui un dia m'han atès a l'hospital de referència de l'Illa o em podran atendre en la meva llengua i la dels meus avis. Veure el meu metge assegut alegrant-se perquè el text de comprensió lectora tractava el tema dels ansiolítics no té preu. I no ho dic perquè em satisfaci veure el seu nerviosisme durant l'examen sinó per altres motius més que evidents.
Creieu de veritat que un filòleg es recrea veient com un metge sofreix davant una prova de llengua? La majoria de vegades ni sabem a què es dedica l'examinand. I així com un metge no es mofa o posa en dubte el dolor d'un pacient o un sabater no se'n riu del galindó de qui li ha comprat les sabates, un filòleg no es recrea quan veu un facultatiu que redacta una prova d'examen de català sinó que s'enorgulleix de veure la predisposició d'alguns dels professionals que, empesos o no per la llei, s'examinen i demostren almenys la seva capacitació per aprendre, estudiar i aprovar.
El filòleg també valora els professionals que s'informen i convaliden els seus estudis amb el nivell corresponent de llengua i els que, sense adonar-se'n, al llarg dels anys de viure a Menorca, n'han après la llengua i, abans de victimitzar-se i moure's descalços de coneixements, es presenten a les proves i es treuen sense dilemes el B2. Un filòleg reconeix el mèrit i l'esforç que realitza un metge o qualsevol altre treballador de l'Administració pública a l'hora de preparar-se a una prova de llengua després de la seva jornada laboral, però li satisfà aquest fet igual que s'alegra d'aquell jove nouvingut que es presenta o d'aquella senyora jubilada de més de setanta anys a qui l'aprenentatge de la llengua la fa sentir viva.
També vull destacar que tot aquell que vol ser funcionari ha de dominar les dues llengües de la comunitat i estudiar-se una constitució i una legislació que ningú ha posat en quarantena. És, per tant, el col·lectiu sanitari una espècie d'elit que s'ha d'estalviar allò que la resta assumeix sense dilemes per ocupar un lloc públic? És cert que el català no cura però negar-se a aprendre'l i vincular-lo erròniament a la feina portada a terme és mesclar ous amb caragols.
Per altra banda, vull dir que l'objectiu d'aquest escrit no és donar més protagonisme a qui no se'l mereix, sinó que pretenc visibilitzar un altre conjunt de professionals, aquells que no assisteixen obligats a les proves de llengua, sinó que gaudeixen de les classes i converteixen el requisit en un repte personal. Aquests metges, infermers o altres treballadors –que existeixen, sens dubte– reconeixen que tenir l'oportunitat d'aprendre una llengua és un privilegi, una oportunitat de millorar l'atenció al pacient, d'entendre'l i integrar-se dins una cultura tan rica com la menorquina.
Per acabar, només em resta donar les gràcies a tots ells, que, amb esforç i coratge, s'han presentat a les darreres proves de llengua catalana o tenen pensat fer-ho en el futur.
