Rosita, el teló de la vida ha baixat a poc a poc. En poques setmanes he vist com aquella dona de caràcter fort s'apagava lentament. I aquesta partida serena m'ha donat l'oportunitat de repassar mentalment més de setze anys que la vida m'ha regalat poder ser al teu costat.
Compartim una passió, la del nostre Teatre Principal, que ara queda orfe d'història. Perquè la història no la fan uns edificis buits, la fan aquelles persones que els omplen de vivències, anècdotes, riures i plors.
Són moltes ses coses que he après al teu costat: històries d'altre temps, quan, tal vegada, les persones importaven un poc més que ara; històries de vida i de feina, que, en el teu cas, no es podien distingir, perquè el Teatre ha estat sempre la teva vida.
Hem compartit qualque confidència i molts de riures i complicitats; fins i tot, m'he enduit qualque chubasco, perquè quien tuvo, retuvo; i tu eres de armas tomar. Però, al final, no eres més que na Rosita, la meva amiga, companya i vesina; la taquillera de tota la vida; la qui, com a molt, només es va poder fer enfora uns pocs metres del seu Teatre i viure al cap de cantó de davant.
Avui, el teu balcó és tancat i na Talia plora... Ja no té qui li digui guapa o la defensi dels jovenots que la provoquen. Avui, vesins, botigues i amistats des barri —aquell on tantes hores has passat— queden orfes de tu. I, avui, la teva cadira del Principal queda buida... Però t'assegur que l'omplirem de records i que cada funció, en obrir les portes, pensarem en tu.
Gràcies, Rosita!, per tots aquests anys de companyia mútua, afecte i història viva, sempre davall l'ombra del teu estimat Teatre.
