Efectivament, algunes generacions hem crescut amb tots aquests inputs. Resulta complicat establir quines generacions, així com les seves delimitacions. Jo sóc del 1994 i crec què som milenials. Tant se fa. La qüestió és que formam part d'una generació que se'ls va fer creure que seria molt feliç i que la vida era un pastís, ben dolç. Tots estudiaríem, tindríem el nostre doctorat, una parella fantàstica, una casa ben gran, l'últim en tecnologia, i els millors fills del món. L'ensopegada és forta. És molta la gent –anomenada per alguns la generació «cranc»- que s'ha topat amb una realitat més crua, en que gairebé cap –o sense el gairebé- d'aquestes condicions s'ha complert o va camí de fer-ho. D'altra banda, davant d'aquesta inestabilitat i de l'acceleració dels processos socials composts dels vincles socials, laborals, polítics, etc, hom ha optat, sobretot per dues coses: en primer lloc un retorn al passat; m'explic, les modes dels nostres pares han anat tornat com la mar torna el plastic a les costes, paulatinament i constantment, hi ha enyorança d'un suposat temps passat millor, i fins i tot la història està de moda. Els darrers resultats polítics de regressió democràtica també ens poder qualcuna cosa d'aquesta enyorança d'un temps passat. En segon, per una mena d'evasió d'aquesta inestablitat i frustració. Les xarxes socials en són l'eina. En aquestes tothom pot tenir molts amics, presumir del que sigui... en definitiva, crear una realitat virtual amable i més agradable que la quotidianitat; encara que segurament buida. Esteim xerrant, generalitzant i a grans trets, del que el filòsof francès, d'origen polac, Gilles Lipovetsky va definir com els «temps hipermoderns», o per altra banda, del que el gran pensador pensador Zygmunt Bauman va definir amb la seva teoria de la liquiditat. En definitiva, esteim xerrant de formes d'intentar explicar el temps present.
Quin és el fil conductor d'aquest escrit, es podria demanar el lector o la lectora. El nucli de tot el que s'ha exposat ara no és altra que el consumisme. La dinàmica generada per l'hegemònic sistema de valors, i en conseqüència, econòmic, social i polític ens ha portat al totalitarisme de la mercantilització.
Avui dia compram experiències: compram sexe, compram amistat, cultura, etc. Si no has anat a Tailàndia o no has viatjar molt, ja tardes! Si no has tingut moltes relacions sexuals, tardes! Si no has provat mil menjars diferents, tardes també. Aquesta és la dinàmica actual dels joves -ull, i dels no tan joves. Som capaços d'anar a Tailàndia o a Austràlia a descobrir noves experiències quan no coneixem per res, en aquest cas com a menorquins, la resta d'Espanya –sense anar més lluny!. L'American Way Style of Life ha penetrat des de Hollywood via la globalització a molts racons. Som capaços de tenir totes les necessitats cobertes, i més, una persona genial al costat, una casa ben polida, i així i tot, no basta (enteneu la generalització). El frenetisme social t'empeny cap a la banalització i la mercantilització de la vida. Moltes persones frustrades i una infecció social és el que hem creat. No se molt bé com tancar l'escrit. Potser que anant a l'arrel del problema i xerrant clar, que de vegades toca. Menys capitalisme devorador i més democràcia. Menys Hollywood i més cinema argentí, francès o espanyol (més quotidià i original). Menys idealismes i més tocar de peus a terra. Menys Tailàndia i més Serra de Tramuntana o Lisboa –per dir qualsevol cosa. Menys posar preu i més apreciar. Menys ambició i més humilitat. Menys consum i més austeritat. Menys odi i més amor. Menys seure i més actuar. En definitiva, menys voler viure i més viure.
