Segur que molts de voltros ha llegit a Homer i les aventures d'Odisseu al llarg de la Mediterrània per arribar a la seva pàtria, Ítaca, on Penèlope i Telèmac pateixen els despropòsits i l'assetjament dels pretendents en l'absència del seu rei, que ha marxat a la guerra amb la resta de reis aqueus en aliança contra Troia. Si no és així, vos recomano ferventment que fullegeu al manco les pàgines carregades d'heroïcitat de l'Odissea i la Ilíada, i que gaudiu d'aquestes històries meravelloses contades al segle VIIIaC.
Jo, ni som Homer, ni som Odisseu, però vos voldria contar el viatge tràgic i heroic que els passatgers del vol VY 3722 Barcelona-Menorca i operat per la companyia Vueling vam viure durant gairebé 20h per arribar a la nostra Ítaca; i posar així de manifest el problema que pateix Menorca en la seva comunicació amb la resta del territori espanyol i expressar el greuge comparatiu que tenen els territoris insulars respecte dels territoris continentals. Només 250km separen Barcelona i Menorca. Perquè us feu una idea, és més o manco la mateixa distància que separa Barcelona de Saragossa, i que podeu fer segons un conegut cercador d'Internet en 2.08h en tren o 3.01h en cotxo.
Tot comença el divendres 31 de juliol, a les 22.15h, quan als monitors informatius de l'aeroport de Barcelona van aparèixer les lletres que conformen la paraula "delayed" (endarrerit) al costat del nostre vol, que havia de sortir a les 22.30h. Pànic, desesperació, crits, persones adultes perdent el saber estar i criatures plorant de gana i son… Trons i llamps! —literalment—. Tranquil·litat, Sant Cristòfol i Sant Gaietà gloriosos, a qui rendim honors aquest cap de setmana, estan amb noltros —et dius—. Però, passades dues hores d'espera, sense que cap treballador de la companyia aparegui, sents un crit que talla l'aire fred de l'aeroport: CANCEL·LAT! —diu una veu terroritzada—. Eren les 24.00h. Sant Cristòfol ens havia abandonat, però encara teníem Sant Gaietà de la nostra banda.
Després d'esperar en coes interminables —en plural i en diferents llocs— durant més d'una hora on només aconseguien ser atesos els passatgers situats a les primeres posicions, a les 01.15h es va comunicar al grup que el vol sortiria en sol demà, dissabte, però que encara no es podia confirmar l'hora i que, mentrestant, mos donarien un val per sopar. Malament, perquè un servidor ja havia sopat (pagant) en conèixer el retard inicial. Per aconseguir el val varem haver de fer 45 minuts més de coa, i en arribar al mostrador, el simpàtic treballador ens va oferir un hotel o un taxi per arribar a la ciutat si preferíem passar el que quedava de vespre en un allotjament particular. Com que Llucmaçanes pertany a Maó i jo som maonès, Sant Gaietà va fer que escollís un taxi per a dormir en allotjament particular i no a l'hotel, perquè em consta que alguns dels passatgers no van ser duits a l'hotel fins passades les 04.00h.
A les 02.00h ens van comunicar l'hora de sortida del vol reprogramat pel dia següent: les 14.15h. Novament crits i escàndol, perquè ens havien comunicat oficiosa —que no oficialment— que el vol segurament seria a primera hora del matí. En aquest punt és quan hom descobreix que Sant Gaietà ha abandonat fins i tot als maonesos, i es repensa si agafar el vol o no, perquè un servidor viatjava el cap de setmana per visitar la família i tornar el mateix diumenge. Eren les 02.30h. Dema ho pensaràs —me dic—, ara agafa el taxi que t'han donat i corre a veure si pots dormir un poc.
Quan després de dormir 4h sona el despertador del mòbil, creus que aquella renou és Sant Pere, que t'obra les portes del cel. Però ràpidament recordes les hores prèvies a estirar-te al sofà i d'un bot t'aixeques, te dutxes, agafes la maleta que no has desfet i tornes cap a l'aeroport a veure si aconsegueixes una solució: que et canviïn el vol, que et tornin els doblers, que et consoli una hostessa polida… el que sigui. Però com que t'has separat del grup que ha dormit a l'hotel, ets com un fiet petit que ha amollat la corda de la professora en una sortida escolar i ningú te pren seriosament.
Com que no aconsegueixes res, te seus a un racó, plores sense consol una estona i t'encomanes a la Mare de Déu del Toro, que mos protegeix a tots els menorquins. Així és com apareixen entre cants celestials quatre passatgers del vol que reconeixes del vespre anterior. No t'abracis a ells, que no els coneixes i pensaran que estàs fotut del cap —te repeteixes mentre corres cap a ells—. En demanar informació, et diuen que no tenen novetats, que l'hotel estava net i que el vol segueix programat per a les 14.15h d'aquell dissabte, o açò els han dit. Pensant ja més en la pomada des Migjorn Gran que en la família, decideixes que de perduts al riu —que haurà de ser el torrent del barranc d'Algendar o la Colàrsega, perquè més no en tenim—, i que agafaràs el vol sí o sí, encara que tornis en sol demà diumenge. Presa la decisió, cerques als monitors informatius la porta del teu vol, que presenta un nou retard sobre la reprogramació. Com a maonès, només et queda la Mare de Déu de Gràcia per a demanar ajuda.
Tot i que els monitors de l'aeroport, retard inclòs, informaven que la sortida del vol havia de ser a les 14.45h, a les 15.30h encara no havia arribat ningú a la porta on estàvem convocats. D'aquestes que sents pels altaveus de l'aeroport "oiga, ¿hay alguien? ¡Somos los de Mahón! ¿Hay alguien? ¡Nos manden a alguien!". Era el típic graciós del grup (en sentit positiu) que, micròfon de la porta d'embarcament en mà, pregonava pels altaveus de l'aeroport de Barcelona que estàvem esperant que qualcú ens dugués a Menorca des de feia 19 hores. Òbviament la Guàrdia Civil tardà menys de 30 segons en aparèixer per endur-se al jove provocador, però els crits de tot el grup de passatgers en defensa del portaveu espontani evitaren, segurament, un mal major, i el jove fou amollat pels agents de la Guàrdia Civil prèvia identificació.
Qui sap si les peticions fetes amb gràcia pels altaveus de l'aeroport foren el que va dur fins a la porta A06 els operaris de la companyia per a iniciar l'embarcament. La qüestió és que a les 15.45h s'iniciava el control de passatgers per a accedir a l'avió i semblava que arribaríem a Ítaca abans de l'inici dels jaleos des Migjorn Gran i Llucmeçanes; Sant Cristòfol i Sant Gaietà havien tornat per a rescatar-nos! Però encara hauríem d'esperar 45 minuts més dintre de l'avió per a l'enlairament final, que es produí entre aplaudiments dels passatgers a les 16.50h de dissabte amb més de 19h de retard. Com Odisseu, escortat per Atenea, en veure la pàtria 20 anys després, m'aparegué per la finestra de l'avió a les 17.20h el cap de Cavalleria, la nostra Ítaca!
Amb tot, després de presentar reclamació, la companyia m'ha denegat qualsevol compensació econòmica pels infortunis i les molèsties ocasionades. No podem baratar la nostra geografia insular —per sort—, però sí les condicions del transport amb què mantenim els llaços amb el Continent.
