Venc de passar set anys à Conakry, la capital de la República de Guinea a l'Africa Occidental. Durant aquest anys he pogut comptar amb la col·laboració del Fons Menorquí de Cooperació, a per mitjà de l'ONG Vols, de la solidaritat de molta gent de Ciutadella i de Ferreries i, per el secretariat diocesà de Missions, de gent de tota Menorca per a poder posar en marxa un programa de reinserció escolar i d'animació socioeducativa per a la població juvenil i infantil vulnerable dels barris de Nongo i de Kaporo. Voldria aprofitar d'aquest diari per a dir la meva profunda gratitud per tota aquesta solidaritat concreta, i també per expressar el meu sentiment de ser part d'un poble envoltat de mar i, tol vegada per açò, solidari sense fronteres.
Han estat anys molt intensos. Anys d'incertesa, desprès de la mort del president Lansana Conté, el 2008 desprès de 25 anys al poder i durant el llarg procés de transició social i política que avui encara no s' ha acabat. Anys també d'il·lusió i d'esperança, esperonats per les ganes d'aprendre i de jugar d'al.lots i d'al.lotes, per la força i el coratge de mares i d'àvies somiant d'un futur millor per els ses fills i nets, per a les seves filles i netes.
Il·lusions, somnis i esperances mes forts que tots els fatalismes i resignacions davant d' una economia preocupada només pels beneficis i el rendiment financers. Il·lusions i somnis més forts que les manipulacions i les corrupcions de polítics i de les seves enveges de poder.
La meva gratitud voldria expressar-la compartint la meva esperança. Alguna o moltes vegades ens haurem demanat de què serveix tanta cooperació i solidaritat si res no canvia. Podem tenir el sentiment que aquí ja tenim prou problemes i que les crisis ens menja. En vint i tres anys per l'Africa m'ho he demanat moltes vegades. I quant venc a Menorca me n'adono que hi ha gent que pateix per arribar al final del mes. Però també he sentit a l'Africa la llibertat dels que pobres i vulnerables no renuncien a viure i a ser benaurats i dignes; he sentit a Menorca que les coses no són com hi ha déu anys però no puc renunciar a compartir i a ser solidari. En temps de crisis tindrem menys recursos, anirem més poc a poc, ens caldrà més paciència i pot ser capacitat de renúncia i d'austeritat, però no podem deixar d'expressar tota la nostra riquesa humana i social. I la nostra riquesa, la nostra dignitat és la capacitat de compartir.
Però com per Sant Joan a Ciutadella, no podem tancar les portes i fer festa cap a dintre. Hi haurà menys pastissets, formatge i sobrassada però la porta serà oberta i no perdrem l'esperança que la festa és sempre possible. Direm, amb la porta oberta, que la riquesa, poca o molta, no creix alimentant-se de ella mateixa fent els rics més rics i el pobres més pobres, crisis perpètua. Sinó que compartint el que tenim i el que som podem continuar cultivant i fent créixer el millor de noltros mateixos i fent possible que aquesta la nostra illa sigui una illa pel món.
Moltes gràcies, o com diria sa gent de Conkayr : «i nu wali».
