Dissabte passat arribava la trista notícia a la redacció: na Marga Albertí Celada, la periodista que va fer feina amb noltros prop d'onze anys, havia mort atropellada. L' excompanya, l'especialista en contar accidents, havia estat víctima d'un tràgic accident mentre corria per un carrer proper a la seva llar. Encara avui, no me'n puc avenir!
Marga Albertí començà a fer feina al MENORCA l'hivern del 1992. Com la majoria de redactors que treballen a un diari local, va escriure sobre molts i diversos temes, tot i que, els darrers anys, es dedicà especialment als judicials, succeïts i sanitat.
Disposava de bones fonts que la informaven dels incidents i coneixia el rostre de bona part dels delinqüents. Aquella jove reservada que es declarava hipocondríaca entrevistava metges; ens assabentava de malalties, del batec dels centres de salut i de l'antic hospital.
També va treballar al departament de teletips i tancament d'edició. El darrer estiu que va fer a Menorca, va substituir al redactor en cap.
Tenia una serenor professional admirable quan havíem de sortir corrents, a la recerca d'un fet. Mai l'he poguda igualar.
Li agradava fer esport. Anava a classes de gimnàstica i sortia a córrer o a caminar, amb na Nesca, una cocker de color negre que havia rescatat de la canera municipal.
Sense escatimar l'esforç compaginà els estudis de Psicologia amb el treball; una segona carrera que no pensava exercir, formava part del seu creixement personal.
Va ser la tardor de 2002 en acabar l'anuari que coordinava aquell any, quan la pulcra i ordenada periodista, la gran professional, va fer les maletes i regressà a la seva Mallorca crec que natal.
La primavera de 2007 la cartera del meu barri portà a casa un sobre carregat de segells aferrats que contenia «La familia de Aurora», la primera novel·la que publicava. La companya periodista de veu dolça, mirada intel·ligent i parla castellana s'havia fet escriptora!
Marga Albertí havia escollit l'ofici de periodista per veure i viure coses a les que d'altra manera no s'hi pot arribar.
Actualment treballava de redactora en cap a «Més Mallorca», una revista digital.
Aquests dies, de forma involuntària i clara, m'envaeixen els records. He vist na Marga vestida de blanc amb capell i vel, envoltada d'abelles a l'apiari del senyor Andreu. M'he embarcat al seu Citroën AX de color gris que ens ha duit fins aquell vedell de dos caps que tant ens va impressionar. I he tornat a riure amb aquell personatge que es va tirar per la borda d'un vaixell de la «Trasme» per tornar a ca seva nedant. Ens he vist embarcades en una nau anònima, a la badia de Fornells, acostant-nos al «Fortuna», el iot del rei; i dalt les penyes de cala Tirant cercant les restes d'un naufragi, un capvespre de pluja i vent infernals.
Avui, que form part del grup de veterans d'una redacció plena d'absències per a mi, n'estic ben segura que mentre conservi un bri de memòria Marga Albertí hi romandrà.
