Estic malalt. Molt malalt. Tenc E.L.A., una malaltia degenerativa que m'està prenint les forces poc a poc. Allò que va començar amb mal per un braç i dificutats per fer feina, s'ha anat convertint amb una total dependència dels altres: per menjar, per moure'm, ... per gratar-me o posar-me les ulleres. No puc estar assegut pel mal que patesc, faig el dia estirat al llit, però tenc molta ajuda i companyia de la família, dels amics... També em sent molt agombolat pel Servei de Paliatius i altres metges, enfermeres, fisios...
Al Centre de Salut del Canal Salat em fan dues sessions de rehabilitació setmanals, i per desplaçar-m'hi necessit que m'hi dugui l'ambulància.
El passat dia 8 de juliol, per segona vegada, l'ambulància no va venir al meu domicili, sense avisar-me ni avisar tampoc la fisioterapeuta. Aquest fet que sembla una simple anècdota, es converteix en el meu cas en una sensació d'impotència total: no hi puc anar d'altra manera. La persona que me cuida als matins no pot abandonar-me i no se'n pot anar. S'imaginen l'angoixa que tot açò provoca?
No pot ser de cap manera que la justificació sigui la manca de personal o de materials per atendre els malalts, perquè en cap cas és culpa de les persones que em traslladen.
No es pot intentar encervellar-nos amb que és necessari prendre aquestes mesures per sortir d'una crisi que no som nosaltres qui l'hem provocada.
La Medecina és un servei bàsic, imprescindible i no el podem hipotecar per cap raó. No és un luxe: és una necessitat.
