Cartas de los lectores

Davant la votació de la ILP contra els desnonaments promoguda per la PAH i diversos col·lectius i moviments socials, i ratificada per la ciutadania en general, Caritas Diocesana de Menorca vol mostrar el seu suport a aquesta iniciativa i a les propostes que la mateixa ofereix com a garant d'una solució efectiva a un greu problema que afecta milers de persones a Espanya, víctimes d'una llei hipotecària injusta i de la vulneració extrema del dret a l'habitatge per part de les entitats financeres. 420.000 execucions hipotecàries i 350.000 desnonaments són xifres veritablement esgarrifoses que exigeixen mesures urgents. El patiment humà que aquest drama comporta no ha de ser pres a la lleugera.Darrere de cada persona afectada hi ha sempre una història individual i familiar. Històries que parlen d'il·lusions truncades, somnis interromputs, projectes retallats, impotència i indefensió, por i tristesa. Més enllà de la propietat material, l'habitatge propicia afecte, calor i intimitat. Perquè en la seva essència, l'habitatge representa la forma material de la llar que tota persona necessita per desenvolupar-se com ésser humà. Avui, aquest bé bàsic, assegurador de la vida digna a la que tota persona té dret segons la declaració universal dels drets humans (article 25), i recollit com a dret en l'article 47 de la Constitució espanyola, s'ha convertit en un malson jurídic i econòmic de conseqüències devastadores per a moltes persones i de resultats tràgics per a altres. L'endeutament a què les condicions d'execució hipotecària sotmet, està condemnant a famílies senceres al desemparament i a la dependència d'ajudes subsidiàries que tenen límits cada vegada més acotats. Caritas no és aliena a aquesta realitat i ve denunciant l'empobriment de la població des de fa anys.La persona, com a posseïdora de la màxima dignitat, és l'eix de la nostra tasca social. Combatre la pobresa i l'exclusió social des de l'empoderament personal, el nostre objectiu. Des d'aquesta perspectiva, considerem que la persona necessita béns bàsics que garanteixin la seva supervivència i sostinguin els fonaments del seu creixement. L'habitatge és, sense excepció, una necessitat bàsica, universal i inalienable dins d'aquest procés. El poder-ne gaudir, no ha de comportar situacions de vulnerabilitat com les que s'estan produint. El problema dels desnonaments està provocant, a més, la victimització de les persones o famílies afectades, la qual cosa suposa una càrrega més en la vivència del drama. L'espiral en la qual es veu immersa la persona o família afectada comporta una infinitat de situacions adverses i doloroses que s'entrecreuen i degeneren en una situació crítica en forma de pou sense sortida, gairebé irreversible.

Caritas Diocesana de Menorca vol alertar sobre aquestes terribles conseqüències. Entenem que cap de les mesures polítiques que fins ara s'han pres, el Codi de Bones Pràctiques, la Llei Guindos i el Reial Decret de mesures urgents, han garantit el benestar de cap afectat. La dació en pagament retroactiva, el lloguer social i la paralització dels desnonaments són demandes de mínims de les que partir cap a una solució immediata del problema.Ahir, dimarts, en el Congrés de Diputats, es va sotmetre a votació l'admissió a iniciar la tramitació de la Iniciativa Legislativa Popular pel dret a un habitatge digne que ha pogut recollir 1.402.854 signatures de suport. Per això, vam fer una crida a tots els partits polítics a que donin suport a aquesta iniciativa democràtica, a votar a favor d'aquesta ILP i valoram, positivament que es posi en marxa.

Equip Sensibilització
i Incidència
Caritas Diocesana de Menorca

El prevere Joan Pons Carreras de Sant Climent (2)

El Rv. Joan Pons Carreras era "capellà de missa i olla", era menjador sense exagerar. Estudiant al seminari en alguna ocasió havia dit als seus companys, desprès d'haver sopat: "al·lots jo vaig as llit perquè començ a veure l'Esperit Sant". Es veu que el menjar al seminari devia ser magret, de no ser auxiliats per les seves famílies. La fam augmentaria amb la edat, encara que jo mai no vaig sentir dir que fos una exageració. Com a fill de pagesos propietaris, els aliments no havien mancat mai a casa dels meus avis, ni per la família, ni per a ningú qui acudís per a ser ajudat, tothom que hi anava era ben arribat. Aquest darrer paràgraf, de ser vius mon pare i els seus germans, no m'hagués atrevit a dir-ho públicament, no lis hauria agradat, supòs que em perdonaran allà on són.Més coses del meu conco. La gent en general, també parlava del seu aspecte físic. El Rv. Jaume Cots de Riera em contà que quan "el senyor Joan" estava a Sant Climent, tots els Divendres Sants venia a la nostra ciutat assistint a la processó del Sant Enterrament. En una ocasió, i una volta acabada la funció religiosa, li digué al senyor Cots: "Trob que no vindré més, estic cansat de sentir, tant com passam pes carrers, aquest no hi deu estar racionat". Pensem que eren els anys de la postguerra. El menjar no abundava per a ningú, i la seva parsimoniosa figura, impressionaria a qualsevol dels mortals qui contemplaven els "passos", carregats de fervorosa pietat popular.Repetiré que a mi sempre m'agradà parlar amb ell, en especial damunt temes d'història, de geografia, dels avanços de la ciència, de coses de l'antigor; però també assabentar-me de fets o dades de la família, i més encara dels nostres avantpassats. Tenc estotjats, amb especial delicadesa, uns pocs objectes que em facilità en vida, però també és cert que d'altres no es va fer efectiva la seva voluntat. Ara veuran per què dic açò.

Durant la seva no massa llarga vida en aquest mon, recordem que morí als 67 anys, sempre tingué present el poble de Sant Climent i la seva gent. Una vegada estant a ca seva dins el despatx, em digué: " açò i allò t'ho pots endur, pot ser teu però aquest Sant Crist clavat a la creu no. Hi ha molts anys que m'ha acompanyat, i quan mori me'l heu de penjar dins sa caseta des cementeri devora es nínxol". Així va ser, i encara hi està. Continuà dient: "és un record des santclimenters que em van regalar quan vaig deixar es seu poble, li tenc un apreci especial". I és clar, oficialment l'oncle passà allà 20 anys.
El nostre prevere durant la Guerra Civil va ser detingut, i més tard empresonat, fins que el batle d'Alaior va reclamar, baix la seva responsabilitat els capellans del poble. Per açò salvà la vida, sinó també hauria mort assassinat com ho va ser el rector Llabrés.
Vist l'escrit fins aquí, no és gens rar que "el senyor Joan" tingués encontrades a les celebracions de Sant Antoni, tal i com mos explica Adolf Sintes als seus articles, que dit sigui d'entrada no vull rebutjar ni desmentir, però sí sortir en defensa del sacerdot.
La festa de Sant Antoni tal i com s'escriu al diari, es devia instaurar al poble devers l'any 1926, idò l'oncle em digué que aquell esdeveniment començà estant a la rectoria el Sr. Llabrés (Guillem, no Miquel), i si aquest va anar a Sant Climent el 1921 la data seria més que provable. Així és que si la festa va tenir, diguem dues èpoques, la primera fins 1936 regida pel senyor Llabrés, i la segona després de la guerra, el Rv. Pons Carreras intervindria en la darrera.

Es vulgui o no, l'origen de la festa a l'igual que moltes altres, era religiós, i no mos hem d'estranyar que l'Església donés les pautes a seguir. Encara que estàs envoltada del clamor popular. Gràcies a les festes, que diríem cívic-religioses, els habitats del poble eren més feliços, i oblidaven les agrures de la postguerra, açò sí sempre amb el vist i plau del senyor rector.

Pere Pons i Camps
Maó

La compra
de la democràcia

Al Sr Rubalcaba se'l podrà criticar per diferents motius, però està clar que ha encertat en proposar com a mesura per evitar gran part de la corrupció futura dels partits polítics, prohibir que es financin mitjançant subvencions de les empreses. A la vista de les evidències i profundes sospites de corrupció acumulades en aquest país, a causa dels generosos pagaments de les empreses que no tenen res d'altruistes ni ideològics, sinó que al contrari, persegueixen posicions avantatjoses i concessions diverses per als seus respectius negocis, la mesura proposada, és una excel·lent idea pràctica per evitar el finançament interessat dels partits, la compra de la democràcia i la subsegüent corrupció d'alguns polítics.Ja en els anys setanta, ens ho advertia reiteradament a les seves classes, el catedràtic de dret polític Sr. Jiménez de Parga a la facultat de Dret. En una comunitat amb partits polítics democràtics, que en teoria no defensen unes concretes aspiracions empresarials, aquests grups de pressió se les enginyen per arribar fins al poder per camins indirectes i sinuosos, emprant tàctiques com la col·laboració tècnica, l'amenaça, la intimidació o el suborn, des de la propaganda en els mitjans, fins al contacte personal amistós i com no, a través del mitjà que comentem avui en aquest article, la subvenció particular dels partits polítics. Aquesta perversió no és ficció, sinó una realitat documentada i estudiada. Perquè un sistema democràtic funcioni com a tal, que és el que tots volem perquè no ens utilitzin i enganyin al punt que avui dia s'ha arribat, cal tenir una bona llei electoral i mantenir a ratlla als grups de pressió, legislant per impedir la corrupció del sistema democràtic.A causa de què aquests mateixos grups de pressió i els interessos creats dins dels mateixos partits polítics, veuran perillar seriosament les seves actuals àrees d'influència i prebendes, intentaran desqualificar, menysprear, minimitzar per tots els mitjans una proposició així per tal no s'arribi a aprovar , al meu entendre, és hora que ens posem d'acord, en que aquesta valent i encertada proposició per part del Sr Rubalcaba, al marge de les simpaties personals que pugui suscitar a cadascú, necessitarà, sens dubte, de tota l'empenta de la ciutadania per encoratjar-la. Estem per tant davant d'una proposició important, de gran calat polític, que podria imposar un veto significatiu al poder econòmic i tornar al seu curs natural fora de la política, que podria recuperar els valors democràtics, i regenerar un sistema de partits on només hi hauria d'haver un grup de pressió legítim, el de la ciutadania mitjançant els seus vots.

Jordi Viola Giner
Alaior