Cartas de los lectores

Des del Grup socialista de l'Ajuntament de Maó hem denunciat la reducció de les ajudes a les entitats ciutadanes d'una manera que consideram dramàtica. Amb aquestes subvencions nominals que any darrere any concedia la institució municipal hi anava la supervivència de moltes petites associacions i el que és encara més greu, el manteniment d'un ric teixit associatiu que ajudava a prestar serveis a la ciutadania i en darrer terme a enriquir la cohesió social del nostre municipi.Els pressupostos que ha presentat l'equip de govern per al proper any han disminuït un 82,5% la partida destinada a aquestes aportacions, passant dels 400.000 euros aprovats en 2012 a només 70.000, que aquesta vegada s'hauran de repartir mitjançant una convocatòria de projectes. Són molt pocs recursos per a les 89 entitats que fins ara rebien una aportació municipal i el nou procediment de concessió farà que moltes no puguin ni tan sols presentar la seva sol·licitud. Es tracta de petites entitats sense cap estructura administrativa, que no podran complir les condicions marcades, tramitar la demanda, ni elaborar el mateix projecte tècnic necessari. Però la seva tasca és fonamental per ajudar a moltes persones a millorar les seves condicions de vida. Aquestes representen un estaló valuosíssim en casos de necessitat social, de salut o en qualsevol àmbit en el qual les administracions no són capaces de donar satisfacció. Correm el perill d'acabar amb l'entramat associatiu de la ciutat a la vegada que aprimam l'estat de benestar. Açò que per algunes persones sembla una qüestió sense importància, amaga una situació perversa: Reduïm la capacitat d'acció dels poders públics, i per tant també la seva capacitat d'oferir serveis, a la vegada que impossibilitam que les entitats ciutadanes es puguin fer càrrec. Cada vegada hi ha més serveis que no cobreix l'administració, serveis que són responsabilitat seva, serveis d'atenció social o sanitària, per exemple. I cada vegada les entitats que intentaven donar un suport extraordinari, d'acompanyament als usuaris i les seves famílies, serveis de valor afegit, de lluita contra l'exclusió social i la pobresa, o a favor de la igualtat, entre molts altres, tindran més dificultats per fer aquestes tasques.

En aquest context, qui les oferirà? Podem confiar que algú assumeixi aquesta responsabilitat caritativament? Qui vetllarà perquè es prestin amb qualitat i en igualtat de condicions? O hem d'esperar només que cada un de nosaltres s'espavili i intenti cobrir les seves necessitats amb seus propis recursos? No tothom ho pot fer. Què passarà amb totes les altres persones?

Aquestes preguntes descriuen un futur incert, preocupant. Veiem com la reducció dels pressupostos en matèria social i la reducció de prestacions públiques i gratuïtes es va fent en tots els àmbits de l'administració, i el nostre Ajuntament no en queda al marge.

Aquí és generalitzada la baixada de recursos municipals en tots els programes socials, especialment en els capítols que fan referència a la prestació de serveis. Hem passat de 656.636 euros a 502.534 euros, una diferència del 23.47% respecte del pressupost de 2011, quan esteim d'acord que les necessitats socials no deixen d'augmentar.

La nostra proposta és tornar a les quantitats de fa dos anys pel que respecte a les partides d'atenció a les persones, inclosa la destinada a les subvencions nominatives. Som responsables amb la despesa, però ara més que mai és necessari assegurar un mínim de recursos destinats a la protecció dels que pateixen dificultats i per mantenir la cohesió social en el nostre municipi. Si no fem aquest esforç en aquest moment en el futur podem perdre-hi molt més com a societat i molta gent pot quedar-ne pel camí.

Ens hi jugam molt ara.

Vicenç Tur
Portaveu del grup socialista a l'Ajuntament
Maó

Nuevo atraco a las pensiones

La Confederación General del Trabajo (CGT) denuncia que el Gobierno ha decretado, contra la propia ley – pacto sobre las pensiones públicas, contra el sentido común y contra la justicia más elemental, que las pensiones pierdan poder adquisitivo y que los casi 9 millones de personas pensionistas sean, una vez más, maltratadas económica y socialmente. Todo ello el mismo día que el gobierno de Rajoy decide entregar 18.000 millones de euros públicos a BANKIA.El gobierno del PP actualizará las pensiones solo el 1% de forma general y el 2% a las de menos cuantía durante el año 2013, mientras que la inflación anual en noviembre de 2012, la que mide la subida de las pensiones, ha sido del 2,9%, con lo que millones de pensionistas no se verán compensados este año por el 1,9% restante. El colectivo pensionista ha sido robado en casi 4.000 millones de euros, entre los años 2012 y 2013. Un colectivo donde el 74%, es decir casi 6,5 millones de personas, no llegan a percibir como pensión 800 euros al mes.Un colectivo que, en la actual situación de emergencia social, es el sustentador de casi 400.000 familias. Un colectivo que en la inmensa mayoría de los casos, necesita ser cuidado y al que también le han robado ésta necesidad, pues la ley de dependencia se ha visto seriamente recortada por dos veces, una en los PGE 2012 y otra por un real decreto.

CGT condena la decisión del Gobierno por la cual roba a 9 millones de personas. Una decisión que vienen dictada por la Troika europea (CE+BC+FMI) y que sólo responden al insaciable beneficio privado de los poderosos, sean fondos de inversión, capital financiero comercial o intereses de grandes corporaciones. Estas acciones no sólo merecen la condena de CGT, sino también un renovado llamamiento a la población a seguir con la movilización permanente en la defensa de todos los derechos de las personas y contra las medidas antisociales.

C.G.T. MENORCA

Estat democràtic?

Aquests dies he acabat de llegir "El invierno del mundo". Costa de creure la maldat que són capaces de desenvolupar certes persones, i de veure com maldat i ignorància sempre van de la mà.Amb la seva mestria habitual, en Ken Follet conta algunes històries, que forçosament t'has de demanar com és possible que poguessin passar per normals i quotidianes coses tan injustes. Lleis i normes absurdes i cruels esteien a l'ordre del dia i ningú podia fer res per evitar-ho. En els dos bàndols el fanatisme més baix era la nota imperant.Tenir a casa certs tipus de lectures, ser amic o senzillament conèixer algú que no combregàs del tot amb les idees del règim, denunciar fets delictius de membres del govern, feien que la gent rebés a casa seva la desagradable visita de la policia secreta, amb unes conseqüències sempre catastròfiques; per la qual cosa la gent vivia sempre amb la por al cor, perquè inclús sense voler, ni tenint res a veure amb res, podien tenir molts problemes, i molt grossos.

Afortunadament, i, almanco en el món que avui coneixem com a "civilitzat", aquestes coses formen ja part del passat, per açò és que el primer que he de dir és que res del que avui vull contar té a veure amb aquell desastre ni de bon tros. Però sí que m'ha fet pensar que les lleis i normes absurdes i injustes no ho són del tot cosa del passat, i que encara que creguem no fer res de mal fet, de per qualsevol banda te pot venir un retgiró, en forma de visita inesperada, d'imprevisibles conseqüències. I sempre negatives, clar.

I de mostra un botó: A les 9 del vespre l'amo de "son tal", arrancava el motor de la munyidora. Encara tenia per endavant almanco dues hores de feina, i esteia de peus des de les 6 del matí. Era temps de sembrar, la terra feia bo i el pronòstic del temps tornava a donar pluja per als propers dies, era per tant cas d'aprofitar els dies al màxim. El lloc era gran però prim de terra, feina n'hi havia sempre per dos o tres almanco, però tal i com esteien les coses era impensable poder pagar un missatge, ja que no tan sols podia treure un jornal mitjanament digne per a ell, malgrat la feinada que feia.

Mentrestant, la seva dona, els seus fills i el seu sogre, esteien asseguts dins les cases negres de ràbia i d'indignació. Els joves esteien a l'atur i ni tan sols cobraven cap tipus de compensació econòmica, perquè amb les feines esporàdiques que havien tingut darrerament, no havien cotitzat prou com per tenir dret a res. El seu sogre havia fet tota la seva vida allà, i essent vidu vivia amb ells. Per sort la madona esteia assegurada com a desadora d'una empresa privada.

Tots sabien fer tot tipus de feina del camp, qualsevol d'ells hauria pogut llaurar o munyir, i esteien en perfectes condicions físiques i psíquiques per a fer-ho, per açò és que es morien de desig d'ajudar a aquell pobre homo que s'ho havia de carregar tot. Però no podien. Perquè la llei ho diu. Per poder-ho fer havien d'estar donats d'alta a la seguretat social. Així els hi havien dit uns inspectors que, acompanyats de dos membres del Seprona, els hi havien fet una visita feia uns dies.

A l'avi, que en aquells moments esteia donant de menjar als porcs, l'havien amenaçat de llevar-li la paga de jubilats si tornava a fer qualsevol feina dins el lloc.

"Feina? -els hi va dir tot i ésser homo de poques paraules- Jo no en faig de feina, estic jubilat, jo senzillament pas el temps, fent coses que he fet tota la meva vida i que m'agrada molt fer. Així m'entretenc i faig una mica d'exercici, sense fer cap mal a ningú, perquè és absolutament de beneits pensar que cap pagès contractarà una persona perquè alguna vegada doni menjar als porcs, o vagi a poar als bens. Fent aquestes cosetes, no llev feina a ningú. Si no les faig jo, les haurà de fer l'amo o senzillament quedaran sense fer".
Tot açò els va dir amb ràbia continguda perquè ja n'estava tip i retip de tanta norma i tanta murga dictatorial.

Era obligació anar a cercar esclata-sangs amb paner i no amb un poal, per anar a caçar tords havia de dur damunt un mal que fer de papers, no podia cremar plàstics, etc. Bé, tot açò a ell li pareixia una solemne tonteria però no el perjudicava i pot ser sí que al fons tenia una finalitat positiva. Però que no li deixassin fer aquelles coses que tant li agradaven i distreien... açò ja era passar-se. Pensava que si li privaven de fer açò es posaria malalt, perquè sabia que no podria estar aturat.

Un dels fills que també hi era present no parava de mirar per tot perquè pensava que en qualsevol moment de per darrera una paret sortiria algú amb una càmera al coll, i amb un somriure a la boca cridaria: "Innocent, innocent!". Tan convençut estava de que açò no podia ser res més que una d'aquestes bromes amb una càmera amagada. Però no, encara que costi de creure aquella gent anava ben en serio.

A les 11.30 l'amo va entrar dins les cases cansat i emprenyat com un "nenu". "És així com volen combatre la crisi?", es demanava. No hi ha dret a açò, crec que aquesta norma o llei o el que sigui és quasibé anticonstitucional, ja que no tan sols vulnera la llibertat individual de les persones de fer el que vulguin mentre no perjudiquin ningú, sinó també la col·lectiva, el dret ancestral i bàsic per la convivència que tenim les persones d'ajudar-nos i d'entendre'ns sense que forçosament hi hagi d'haver doblers pel mig. Tu m'ajudes, jo t'ajud, així de fonamental, així de senzill.

Què és açò de que un pare no pugui ajudar al seu fill, o un fill a un pare, o un amic a un altre amic? Per què hi ha d'haver sempre contractes legals de per mig? Quin cap verd és qui fa aquest tipus de lleis? Per què la meva pròpia família no m'ha de poder donar una mà d'ajuda si estan sense fer res i jo no me puc permetre ni de bon tros pagar ningú perquè m'ajudi? Què pretenen amb açò, rebentar el camp i la seva gent? De què ens serveix viure en democràcia, si ens veiem impotents davant aquestes injustícies?

A tot açò m'agradaria saber si l'amo en Biel (el conseller Company) que quan governaven els altres tenia sempre respostes per tot com a contertulià d'una cadena de televisió mallorquina, en té ara de respostes. O li pareix que no val la pena molestar-se per petiteses com aquestes?

Marc Truyol Moll
(Pagès)
Ferreries