Cartas de los lectores

Vam agafar l'autobús de les quatre de la matinada cap as Castell; com sempre, anava ple. Quan vam pujar, ja hi havia un al·lot que mostrava l'orella. Es veu que havia estat picant fort al vidre de l'autobús, i el guàrdia de seguretat, fart, va pujar per cridar-li l'atenció i dir-li que si no es comportava el faria baixar. Com bon gallet envalentonat pels amics, li va dir al guàrdia (d'empresa privada, sense cap poder real allà dins): "Déjame en paz, que tú no eres nadie, , que yo no me bajo del bus, que me tienes que decir tú a mí, imbécil" [sic]. Tot i açò, vam partir, amb ell, que òbviament no va baixar ni el van fer baixar.Dues files més enrere d'on seia aquest al·lot (que, com no podia ser de cap altra manera, era la darrera filera del vehicle), n'hi havia un altre d'igualet. Sembla ser que entre un i altre s'estaven picant, de tal manera que es van començar a sentir crits de "¡a que te parto la cara!", i una al·loteta que es trobava enmig d'ells dos va rebre de refiló. Els amics del gallet que havia estat picant el vidre del bus, l'intentaven calmar sense èxit; fins i tot el van fer seure a un altre lloc: al meu davant. Remuga que remuga, "estáis todos zumbaos". Tots n'estàvem ben farts, d'aquest parell. Molt amablement, em vaig decidir a donar-li un consell: "Cuando todo el mundo está zumbao menos tú, tal vez el que realmente está zumbao eres tú". Ja se sap que normalment no és el món que va en contra teva... De cop, el conductor va aturar l'autobús a l'aparcament de Verge del Carme; havia cridat a la Policia Local. Com bons amics, els companys l'aconsellaven: "Tú diles que está todo solucionao y que no ha pasao nada. No les digas nada más". [sic]"

La Policia va fer baixar tots els passatgers de l'autobús, que ja no en podíem dur més, i va identificar els dos gallets. El que ho havia començat tot, açò sí, va sortir tot d'una dient que era un d'ells, mentre l'altre s'amagava entre la multitud. Qualcú li va dir a la Policia qui era, i ell tot d'una li va amollar un:" eres un chivato". El rellotge corria i allà érem, fora del bus, esperant. Qualcuns pensàvem en tornar a peu, que potser faríem més via... Finalment, després d'identificar-los, vam poder tornar a pujar. Tots. Aquest parell –identificats, açò sí– també pujaven.

Incrèdula, vaig anar a parlar amb l'oficial i li vaig dir: "Què és ver que ells també pugen? Estic al·lucinada, fan aturar un autobús amb seixanta persones i no passa res". Molt amablement –ironia– aquell oficial em va dir: "Puja i calla. Si estàs més tranquil·la, us seguirà un cotxe de la Policia".

Quina lliçó se'ls donava a aquells dos al·lotets –que no passaven dels vint anys– aquell vespre?

Una de molt clara: que poden fer el que vulguin, que res té conseqüències. Poden aturar un autobús ple de gent a les quatre de la matinada, fer que tothom arribi més de mitja hora o tres quarts tard a casa, emprenyar a tothom, ser mal llengats, mal educats i violents... però, ep!, tranquils!, cap pega: ells podran anar a totes les festes, liar-la, amenaçar guàrdies de seguretat, aturar un autobús, però tu no podràs arribar a ca teva tranquil.

Si aquell policia els hagués fet baixar i anar fins as Castell a peu (deu minuts, des d'on érem), potser haurien après que no poden fer el que volen, que no sempre guanyen. Potser haurien après a callar, a respectar els altres, que també han pagat tres euros per tornar a ca seva en pau.

Però no. Aquí ensenyam els joves que es poden insultar, pegar, aturar un autobús, fer venir la Policia, cridar a tothom i ficar-se amb tothom, que no passa res.
Serà ver que tenim la societat que ens mereixem. I és una pena.

Maria Cardona Serra
Es Castell

A la Policía Local
de Sant Lluís,
no a toda, por suerte, pero sí a alguna
Llegando yo a Sant Lluis, agotado, saliente de guardia, de noche en vela, aún con el mono de faena, me topo de bruces con prohibidos que antes no lo eran, bueno me dije, habrá que adaptarse y ya está.

Circulé por la calle principal, ya agobiándome por el aparcamiento (estamos en agosto) y hete aquí que me topo con no sé cuantos parking vacíos, en pleno centro y pintados de azul. Ya decía yo, pensé, no hay duros a pesetas y ahora toca pagar. Bajé y miré alrededor, los parquímetros no estaban, se habían ido a desayunar. Dije para mis fueros, siempre hacen lo mismo, primero pintan la zona azul y después plantan los parquímetros.Cual fue mi sorpresa, que al cabo de treinta minutos vuelvo al coche y me encuentro con una quiniela de catorce (multa), nada menos que de 100 euros, yo ya no era yo, Hulk se quedaba pequeño a mi lado, solo quería llegar al garito de la Policía Local. Pregunté el camino y supurando vinagre me acerqué. Lo primero que pregunté fue qué era aquello, y la de turno con sus buenas dosis de autosuficiencia, como no podía ser de otra manera, me explicó que era una multa por aparcar en "zona de estacionamiento horario limitado" y que me hubiera librado si hubiese puesto hora de estacionamiento. Pensé y dije (la verdad, es que no sé lo que dije, pero pensé muchas cosas), que por qué no lo pintaban de verde, a modo de ejemplo, pues para mí zona azul es zona azul y "prou", la callada por respuesta. Le pregunté, si esa telaraña azul para cazar guiris, se penaba con 100 euros. !Qué barbaridad!, pues solo habían sido treinta minutos y me respondió, toda orgullosa por cierto, que hasta por tres minutos habían caído otros pardillos. !Más ladrones son!

Aquello fue el acabose, el fin del mundo no era nada, yo era una bola de fuego y ya puestos, por 100 euros, pues eso, ahora me voy a despachar....

Al fin, la quise recurrir y para ello tenía que pasar primero por la piedra, digo Ayuntamiento (un lapsus), a que sellaran la multa. Al llegar, la que me atendía vio la multa y me dijo, con mucha prudencia y educación, si me podía dar un consejo, le dije que sí, y entonces me contó que en éstas multas era inútil recurrir, pues siempre se perdían, que tenía 15 días para pensármelo y que si la recurría tendría que pagar los malditos 100 euros, seguro.

Menuda práctica ésta, o sea si agachas la cabeza te la cortan hasta la mitad y si la alzas te la cortan entera. Se me quedó la cara que aún tengo, pues a estas alturas, aún no sé lo que tengo que hacer. Pero, como dijo alguien, y si no lo digo yo, "moriré, sí, pero moriré matando".

De todas formas hice acopio de ingentes cantidades de papel higiénico, para cuando vaya a Sant Lluís, no me falte papel para poner la hora de llegada, solo por si acaso...

Francisco Javier Lamoso Rey
Es Castell

El lenguaje del Gobierno del PP (y3)
Justicia social:

Liberalización: Privatización (Ver)Lucha contra el paro: Incentivar el despido. Bajar los salarios. Flexibilizar los contratos de trabajo, quitar peso a la negociación colectiva. Reducir las prestaciones por desempleo. Incumplir normativas laborales, provocar la indefensión jurídica de los trabajadores.

Parado: Trabajador (Ver)

Privado: Utopía para el gobierno del PP. Adjetivo aplicable a cualquier sustantivo: clínica, educación, sanidad, tesorería, universidad, escuela infantil, complejo deportivo. Admite todo tipo de variaciones

Privatización: Liberalización (Ver)

Protección pública:

Reforma educativa: despedir profesores, bajar el sueldo a los profesores, aumentar el horario de trabajo, aumentar el número de alumnos por aula, eliminar la atención a la diversidad y a los alumnos con necesidades educativas específicas.

Reformas estructurales. Esta es una de las expresiones favoritas del Gobierno del PP. Añadir la palabra "estructural" a la palabra "Reforma" provoca que parezca más importante, complejo e inevitable. Significa que, en realidad, aquí lo que interesa es cambiar todas las leyes y normas que desarrollan el modelo social construido en España en los últimos 30 años, al amparo de la Constitución de 1978, y destruir así las conquistas sociales acumuladas a lo largo de estos años. Debe hacerse de la forma más rápida posible y sin consenso democrático.

Rescate: No existe. Ver ayuda financiera

Sacrificios: Pérdidas. ¿De qué? Poder adquisitivo, salarios, derechos sociales; ¿De quién? Clases trabajadoras, pensionistas, parados; ¿por qué? Favorecer bancos, empresas multinacionales, privatizaciones, pérdida de peso del sector público en el conjunto de la sociedad; ¿Para qué? Imponer su modelo de sociedad: favorecer clases acomodadas, empobrecer a la mayoría de la población.

Sistema público: peste para el gobierno del PP. Mal de males. El Sistema Público hace referencia a las medidas, programas, ayudas y servicios que un Estado utiliza en el ejercicio de sus funciones tanto para ejercer su soberanía nacional como para, en el ejercicio de dicha soberanía, atender las necesidades de los ciudadanos. El gobierno del PP defiende la liberalización o privatización al máximo de bienes y servicios públicos y la reducción del Estado a su mínima expresión, acompañada del incremento de las instituciones relacionadas con el control y el mantenimiento del orden público.
Forma parte de la utopía del gobierno del PP convertir el Estado en una estructura pública esquelética formada por las instituciones políticas y sociales estrictamente necesarias para el funcionamiento del Estado y convertir el resto de instituciones y servicios en negocios privados para beneficio de las clases sociales adineradas
Tasas: Pago o repago o copago. Aumentan en cantidad y precio. En Baleares por ejemplo el gobierno del PP ha impuesto una tasa de 10 euros para obtener la tarjeta sanitaria. Se desconoce el destino de dicha recaudación. Además ha establecido el céntimo sanitario aplicado al consumo de gasolina.

Trabajador: No es un emprendedor. Puede darse dos situaciones:

a) Tiene trabajo. Cobra demasiado, trabaja poco, en cantidad y tiempo, suele abusar de todos los servicios públicos. Cuando está enfermo también suele abusar de las bajas laborales por enfermedad.

b) No tiene trabajo. Es un parado. Tiene las características (defectos) de un trabajador, en grado superlativo. Si cobra una prestación por desempleo deja de buscar trabajo y se desincentiva. Por ello hay que disminuir las prestaciones por desempleo para que los parados busquen trabajo con más ahínco (se tienen que hacer más... emprendedores)
Trabajo: Es un privilegio. Concepto revestido de cierta complejidad ya que si bien tener un trabajo es un privilegio, ser un trabajador resulta ser más bien una lacra, un estigma, asociado a la vagancia, al abuso de servicios públicos como sanidad y educación, al abuso de bajas laborales por enfermedad, además de abuso, en este caso de los (trabajadores) desempleados, por cobrar prestaciones por desempleo u otras.
Barbara Salvá

Declaració de Baleària sobre la mort
d'un passatger
al "Martín i Soler"

Baleària lamenta profundament la mort del passatger en el trajecte Ciutadella-Alcúdia-Barcelona.

La companyia naviliera compleix escrupulosament totes les normes de seguretat marítima i en concret les sanitàries, revisant-se anualment la dotació de la farmaciola reglamentària per part del Servicio de Sanidad Marítima. La normativa no obliga a dur un metge en les línies regulars que realitza Baleària, així com tampoc a comptar amb un desfibrilador a bord.Tots els oficials de la naviliera disposen de formació en primers auxilis avançats i certificació Formación Sanitaria Específica Avanzada. A més, tota la tripulació està entrenada en casos d'emergència, ja que periòdicament es fan exercicis de simulació.

Una vegada la companyia reb l'avís de la indisposició del passatger el capità sol.licita d'immediat per megafonia la presència d'algun metge a bord. Es personen fins a sis professionals a més del primer oficial de la naviliera que constaten que es tracta d'una parada cardiorrespiratòria. El capità informa a Salvament Marítim i es sol·licita l'evacuació amb helicòpter, a la vegada que es realitzen dues consultes radiomèdiques i s'inicien les diferents tasques de reanimació, que es perllonguen fins la defunció del passatger, informant a Salvament Marítim i cancel·lant el servei d'helicòpter.
Baleària recorda que fa uns sis mesos es va dur a terme amb èxit una evacuació amb helicòpter que va suposar salvar la vida d'un passatger que va patir un atac cardíac a bord del ferry Abel Matutes.

Departamento de comunicación de Baleària

Els perquès de les coses: de l'origen de l'anglès macarrònic

No voldria treure-li tota la raó al senyor Dino Gelabert Petrus, probablement té raó quan diu que el seu anglès és macarrònic. Ara bé, discrep bastant de les raons per les quals els seu nivell d'anglès és el que és. No és el català que li van ensenyar el que li va impedir aprendre bon anglès, més aviat és el castellà que li van ensenyar el responsable de tals mancances. Li donaré uns quants arguments que, si no confii que el convencin, no és perquè dubti de la bondat d'aquests arguments, sinó perquè qui està convençut d'una cosa difícilment canvia d'opinió, sobretot quan es refereix a les llengües. Per què dic que més aviat n'és culpable el castellà que li van ensenyar? Primer, si li haguessin ensenyat anglès en lloc de castellà n'hauria aprés tant com de castellà (que és la llengua que empra en el seu escrit); segon, si li haguessin ensenyat l'anglès a partir de la seva llengua i no a partir d'una altra (suposo que la seva llengua materna és la catalana, encara que cada vegada veig més gent que diu que té dues llengües maternes) li hauria resultat més fàcil. Sobretot tenint en compte que molts dels problemes dels castellanoparlants per aprendre anglès són deguts a la seva pobresa vocàlica. Aquesta política és l'habitual quasi per tot, sembla que està demostrat que és millor aprendre una llengua estrangera a partir de la llengua pròpia que no d'una altra. Tercer, si no hagués parlat una llengua tant important com el castellà, tal vegada hauria considerat més prioritari aprendre una llengua com l'anglesa. Quart, si no mirés pel·lícules i sèries de televisió doblades al castellà (o al català, si és que aconsegueix veure cine que no sigui en castellà) hauria pogut aprendre a interpretar la sincronia veu-moviment dels llavis que ajuda sempre a seguir la conversa. Finalment, la mesura de la importància de les llengües és un altre cas de la desmesura de les coses humanes. No és més important una llengua que una altra, de la mateixa manera que no és més important una persona que una altra (la gent que pensa que una llengua és més important que una altra pel nombre de parlants tal vegada haurien d'aprendre xinés mandarí). El meu anglès també va ser macarrònic fins que no em vaig proposar seriosament d'aprendre'n i d'aprendre'n a partir de la comparació amb la meva llengua i no amb cap llengua veïna. També hi va contribuir el fet de viure uns quants anys a l'estranger. Finalment, tota aquesta gent que no fa més que defensar les diferències entre el parlar de Menorca i l'estàndard català, sospitosament ho fan sempre en castellà. Encara més, el senyor Gelabert, no sembla veure cap contradicció en la seva defensa de la variant menorquina com si estés amenaçada per l'estàndard i no per tots aquells que ens volen fer creure que les llengües es parlen per uns suposats beneficis econòmics i no per tradició i que el major perill per les variants menorquines, no és de l'estàndard català, sinó de l'estàndard castellà (a no ser que empri el castellà amb article salat?).

Ramón Pons Pons
Maó