Cartas de los lectores

"Que tots ets sants t'acompanyin, i t'obrin un passadís. / Que una gran festa et preparin, quan entris al paradís."

Los tiempos van deprisa, demasiado de prisa para mí. Abro el libro de los recuerdos, observo la foto de aquella vez, aún hoy oigo los músicos. Los árboles dando cobijo, de aquel sol que también deseaba ver la fiesta y caía sin piedad, el griterío de los niños, globos que se escapaban de los chiquillos que correteaban. "Ara vénen, ara vénen" se escuchaba alrededor del grupo, que hacía rato esperaban a los gigantes y sus cabezudos. Aleluya. Por fin llegó la comitiva. "Davant, davant", su incansable maestro Guasteví, su cara risueña, marcando el paso y la marcha de sus músicos, la banda iba sonando, alegre, un pasodoble que revoleteaba tal cual, la farándula de la vida . Y todo era alegre, bonito, continuaban otros aires festivos y entre ellos un chiquillo de pantalón corto, su pelo con reflejos dorados, carita de " bon al·lot", también participaba con el instrumento " tan gros com ell".

Y así fue creciendo, y se fue haciendo un hombre de bien, sus padres siempre orgullosos de su Lluís, y cuantos le conocimos y tuvimos el placer de tratar, nos sentimos orgullosos de la amistad que nos entregaba a cambio de nada, porque él era así, sano, feliz, aportando y arrimando el hombro a lo que fuera, con tal de ayudar.

Le admiré y fue admirado y lo que más, la suerte con que fue bendecido, a veces he pensado que tanto amor y tanta felicidad derramada, fue debido a su Lali, la niña que vi crecer tras el mostrador de aquel colmado "de davall sa plaça". Pareja envidiable, eran tal para cual, la conjunción del perfecto amor, haciendo de ellos la dicha sus hijos, auténticos baluartes de la felicidad.

Aquellos árboles que más arriba cité vieron llegar el frío, y la primavera, regresó el verano y Lluís y Lali juntos, siempre unidos, fueron escribiendo en el libro de sus vidas, páginas que algún día los hijos de sus hijos leerán y sabrán de sus abuelos, de sus inquietudes, de su gran amor por su ciudad, por cuanto tenga que ver con la cultura, con el ayer...

Descansa en paz, Lluís, que el calor que te ofrece el manto de nuestra Virgen de Gracia te ampare y te acompañe hasta la balconada celestial, desde donde podrás ver a tu Lali, Martí, Kacha, Laura y Sara.

Con todo mi cariño. Recibid mi más sentido pésame.

Margarita Caules
S'àvia Guideta
Sant Lluís

Con pocas luces

Como ejemplo y a propósito del apagón parcial del alumbrado público de Malbúger, resulta curioso observar por la noche, tramos de la calle Sáhara con parcelas sin construir que están bien alumbradas, mientras que otras zonas ya construidas les falta la luz. No conozco el criterio que el Ayuntamiento ha seguido para conseguir este despropósito pero estoy seguro que si en este sentido, pidiera consejo al Presidente de nuestras Asociación de Vecinos no se producirían tantos fallos, consiguiendo racionalmente el mismo ahorro de consumo. Además qué culpa tienen los vecinos que contribuyen pagando un buen IBI para que ahora tengan que compensar un gasto excesivo del anterior gobierno con este recorte ridículo.

Antonio Pons Villalonga
Maó

Creuers

Respecte a les notícies aparegudes recentment als mitjans de comunicació de l'illa al voltant de l'aspecte comercial de Maó el passat diumenge, dia en què arribaren dos vaixells carregats d'agents turístics a fi de donar-los a conèixer les bondats de Menorca, des des Mercat des Claustre (sa Plaça), volem deixar constància dels següents fets:

- El diumenge matí sa Plaça va obrir les seves portes per a tots aquells que hi volguessin anar, no tots els negocis estaven operatius, però sí els suficients per poder comprar articles tant d'alimentació com de regal, o prendre alguna cosa a la cafeteria del Mercat.

- En previsió de la possible afluència, donat la publicitat que s'havia efectuat respecte a la vinguda dels agents turístics, alguns establiments havien augmentat el nombre de persones treballant.

- Després d'un matí malauradament tranquil i sense feina, els comerços van tancar el diumenge capvespre.

- Els agents turístics varen passar tot el diumenge matí reunits en convenció al Teatre Principal de Maó, i se'ls va deixar visitar la població el diumenge capvespre, motivant el grapat de queixes per part seva respecte als horaris comercials.

Què ens succeeix? Falta enteniment entre comerç i administració?

Creiem que, donat que el comerciants el que volen és treballar i no estar-se de mans plegades, es podria haver millorat l'horari d'activitats dels agent turístics, deixant-los el matí lliure per gaudir d'una visita per la població, o bé haver avisat els comerços que la visita a la població es realitzaria el diumenge capvespre.

D'altra banda, donades les dates en què ens trobem, sense haver començat encara la temporada turística, és totalment comprensible que els comerços tanquin el diumenge capvespre.

No ens sentiguem decebuts amb els fets succeïts, aprenguem la lliçó i la propera vegada fem que la informació flueixi cap a qui l'ha de rebre, i a ser possible fem uns horaris d'activitats per als visitants amb més cap, intentant compaginar els interessos d'uns i del altres.

Mercat des Claustre "sa Plaça"
Maó

A un menorquí de "pura cepa"

Ho sento molt , Sr. Gomila Félix, la seva dèria contra el català normalitzat el supera visceralment. Vostè em perdonarà, però sembla no voler, o no saber llegir el que li diuen.

Com tots els lectors recordaran, a la meva carta al diari l'animava a vostè, que es defineix com menorquí de "pura cepa", l'animava repeteixo, entusiasta e insistentment a escriure amb les peculiaritats de la seva llengua. No sé, doncs, d'on ha tret en la meva carta que estic a favor d'anul·lar-les . Pot ser amoïnat per la fal·lera de tenir que contestar-me, ho ha somiat per poder tenir alguna cosa que dir contra meva. M'agraden, i molt, les tradicions lingüístiques d'aquí.

Com sóc ben nascut i ben agraït a l'illa i la cultura que m'acollit, tinc precisament un bon motiu per escriure-li sortint en defensa d'aquest català meravellós i peculiar que és el menorquí, quan vostè l'ataca pel fet d'estar la llengua normalitzada. Sí, vostè, vostè... dia sí, dia també. M'explico. Ja va sent hora que entengui, doncs és prou madur, que estem rallant de la mateixa llengua i que defensar el català és precisament defensar el menorquí. "Que tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando". Que per tant no estem davant cap dialecte insular com vostè s'empenya. Sinó davant d'una llengua, la catalana, amb unes peculiaritats (per cert molt polides) pròpies del territori, que per entendre'ns anomenem menorquí. Així les coses, resulta que vostè ataca la seva pròpia llengua, per presumiblement defensar-la. O el que és mes rocambolesc, per defensar-la, no la utilitza i escriu amb castellà. Això és un trencaclosques que no hi ha qui l'entengui. Sembla no donar-se conte, o pot ser sí, del fet de tirar-se pedres sobre la seva pròpia teulada. Encara que reconec que aquesta manera de fer tant seva, és del tot coherent, quan vostè va i s'autoanomena... "escribano que se suicida linguísticamente dos veces por semana delante de la opinión pública". No cal que ho juri, estem d'acord.

Em permetrà entengui com un atenuant al seu favor, que hagi passat, com ha fet saber, quatre anys internat a un "Colegio de Sarrià". Ja veig que el van adoctrinar bé. Reconforta per altra part conèixer que vostè és un devot de Catalunya. En cap moment ho he posat en dubte. També m'agrada, faci la confidència en els lectors, que en la intimitat si escriu en pla als seus familiars i en català, entenc normalitzat, als seus amics catalans. Pel algun lloc es comença.
Carai, ara només falta que es decideixi a fer-ho en públic amb els seus paisans de Menorca. No volem ser menys.

Ah!... i no oblidi que la llengua catalana està ufanosa i estima totes les seves variants parlades, que són moltes. Però al moment de l'escriptura, tant li costa comprendre Sr. Gomila Félix, vostè que pretén donar-se-les d'intel·lectual, que d'alguna manera comú i per tant gramaticalment normalitzada, tenim que escriure la nostra llengua, per evitar precisament tenir que fer-ho, com vostè fa, menorquí de "pura cepa", en castellà per poder entendre'ns.

L'escriptura de les peculiaritats d'una llengua no se simplifiquen amb els límits d'unes normes gramaticals que són necessàries, no es capfiqui, sinó que es manifesten en l'ús de girs gramaticals, maneres d'expressar arrelats a la terra, i utilització d'unes paraules en lloc d'altres. Escrigui doncs i deixi's de embrollar. Veurà que fàcil és escriure en un menorquí preciós i plenament identificable.

Jordi Viola
Alaior