Cartas de los lectores

Exàctamen aquest és el temps que he disfrutat de l'avi: dia 1 de març a les 7 hores ha mort a la UCI de l'Hospital Mateu Orfila l'avi Enrique, després d'aguantar 28 dies allà.

Començaré aquestes línies explicant els seus darrers dies: el passat 2 de febrer a les 04.21h el meu mòbil va sonar tres cops i el fixo, un; vaig mirar la trucada i era el meu pare. De seguida li vaig tornar la trucada. Havia que sortir de casa, era una urgència: l'avi no es trobava bé. Aproximàdament 35o 40 minuts abans, l'avi havia anat al bany i, com que no es trobava bé, va trucar al meu pare, Josep. Com és lògic, en pocs minuts ja hi era a ca seva i, en veure el panorama, va trucar al 112, minuts abans de les 04h. Quan vaig arribar el diagnòstic era clar: Enrique Amer, 79 anys, aturada cardiorrespiratòria. Un equip del 061 encapçalat pel doctor Llorca el reanimava; un grup de tres professionals que varen estar quasi dues hores i mitja fent-li massatge cardíac i reanimació amb respirador manual (pels que heu fet cursos de primers auxilis i el personal sanitari sabreu l'esforç físic que suposa fer el massatge durant tant temps); grup de professionals que se'l van voler endur viu i ho van aconseguir.

Entren a la UCI, diuen que està molt greu... Sembla que l'estabilitzen durant un temps, fins i tot pensam que hi ha esperança i que se'n sortirà, però sorgeixen diverses complicacions i, tot i els esforços de tot l'equip sanitari de la UCI, no supera la seva estància allà. Els metges de la UCI sempre ens van parlar francament, però sense perdre l'esperança; veus que, a part de ser grans professionals, primer són persones. Quan ens truquen avisant de que l'avi ja està acabant, la metgessa que ens atén i tots els infermers ens esperen a la unitat: veus en les seves cares, no només en les seves paraules, que els sap greu; que sí, com a professionals prenen distància, però després de tants dies allà amb l'avi i amb noltros no poden evitar sentir part de l'angoixa que patim la família. Per tant, abans de seguir crec molt necessari agrair a tot el personal involucrat en la salvació i manteniment de la vida de l'avi Enrique la seva feina: gràcies a l'equip del 061 del doctor Llorca, el TTS Joan i l'infermer que no recordo el nom (li demano disculpes per l'oblit); els metges de la UCI, sempre explicant tot el que li feien, sent realistes però sense perdre l'esperança, tot l'equip d'infermeria i auxiliars de la UCI que amb tanta paciència i sensibilitat ens han tractat (sou molts per posar tots els noms i no vull córrer el risc d'oblidar-me'n algú); simplement gràcies a tots per ser tan bons professionals com grans persones.

Però aquest escrit no es per recordar aquests darrers dies, és per recordar l'avi Enrique. Des que tenc memòria, sempre ha estat allà: l'avi Enrique, sempre sapiguent què dir, un home molt de la broma, disfrutava rient i fent riure, en moltes ocasions, un veritable amic. Un personatge entranyable, amb un humor que es podria definir com "britànic", li encantava estar amb gent i a la gent li agradava estar amb ell. Per sobre de tot estimava la seva dona, s'àvia Antònia, i la seva família; hi ha que reconèixer que sempre va tenir una complicitat especial amb el meu pare i amb jo. L'avi Enrique és com aquell amic, que quan tens algun problema, t'agafa i t'obliga a anar a fer unes canyes amb ell i si no t'oblides dels problemes, et demana una ronda més i et conta alguna anècdota banal que et fa riure: així era l'avi.

De petit sempre va estar present, recordo quan va venir a l'escoleta a fer manualitats a classe: com fer avions amb els pals que utilitzen els metges per examinar-te la boca; tots els meus companys quedaven enlluernats i jo deia: "És el meu l'avi!", totalment orgullós. Recordo quan anàvem a fer l'estiu as Canutells i em donava un carretó petit ple de pomes i carquinyols per dur-los a casa i desprès, com no, una Coca-Cola amb la seva respectiva canyeta. Recordo que, com a jo m'agradaven molt els mosqueters i Robin Hood, em va fer una espassa de llenya i com "lluitàvem" els dos fins que estava cansat i pujàvem a casa per berenar la llet amb galetes que s'àvia m'havia preparat... Són tants bons records de quan era petit...

També recordo que sempre ha estat en moments "importants" per jo: obres de teatre a l'Orfeón, Fires de les Ciències, projectes de Carnaval, el meu primer cotxe, la primera feina, tatuar-me, conèixer diferents amics, amigues i parelles, quan em vaig independitzar, conèixer el meu ca (un nét més per ell) i un llarg etcètera. Sempre hi ha estat, sempre m'ha recolzat, sempre li ha semblat bé tot el que feia; a tot li veia un costat positiu.

A més a més, el simple fet de veure'm o parlar amb jo per telèfon per ell era una alegria; i he de reconèixer que, encara que a vegades penses que era una mica cansat i es preocupava massa, a jo també m'alegrava el dia... L'avi Enrique, no saps com et trobo a faltar... És més, saber que ja no hi ets, que ja no em puc aturar a veure't un moment abans o després de la feina, xerrar amb tu per telèfon, que mai més conversarem, que no em diràs "cabrón" en veu baixa mentre et rius de jo mai més... Això em trenca el cor i em fa molt mal però també estic segur que tu no et perdonaries veure'm trist per a tu, així que et promet que seguiré endavant però mai t'oblidaré.

"Requiescat in pace", Enrique Amer Reynés, l'avi.

David Amer Escobedo
Maó