Cartas de los lectores

Estos días se han calentado los motores de la democracia televisiva. A mi entender esto lleva mucho tiempo funcionando al gusto de los mallorquines, en el caso de Menorca nos cortan o lo que es lo mismo no permiten que veamos según qué programas de TV3, la catalana. Sr. Antich, no le parece que con los 60 millones que cuesta aproximadamente la suya IB3 se podría incrementar la ayuda a la universidad, incrementar el descuento para el trasporte y dejar de dar ayudas a los clubes deportivos de alta competición como el Menorca Bàsquet, Sporting Mahonés y todos los clubes de Mallorca, que me imagino deben ser muchos. Por lo cual entiendo que somos muchos contribuyentes que preferimos ver TV3 en vez de IB3, pues la diferencia es abismal.

Yo lo que entiendo por democracia es que todo ciudadano tiene que tener el mismo derecho de ver los canales nacionales y autonómicos que están emitiendo y se captan en su comunidad, ya sea valenciano catalán y mallorquín, recuerden que estamos cerca de las elecciones y yo pienso votar al partido que apoye dicha proposición.

Juan Portella Sintes
Son Ganxo - Sant Lluís

¿Productos de la Isla en la Península?

El queso con denominación de origen Maó, en la Península tiene poca representación, sin embargo el queso de oveja y cabra de los diferentes pueblos de España sí te los encuentras en todos sitios.
El Gin Xoriguer y todos los demás licores de la Isla, tampoco te los encuentras en supermercados o bares de la Península.

La sobrasada menorquina no tiene casi o nada de nombre fuera de la Isla, sin embargo la de Mallorca sí ha sabido venderse fuera de las Baleares.

Las ensaimadas sí que tienen fama las de Mallorca, y parece que todas son de allí, aunque muchos viajeros las compran en nuestra isla.

Las pastas tales como son los "pastissets" y los "amargos", "coca bamba", "formatjades", etc., cuando das que las prueben se quedan asombrados de su exquisitez, pero no han tenido entrada en pastelerías fuera de Menorca.

Tampoco los embutidos de las matanzas de cerdos, que se elaboran en la Isla, tales como la "carn i xua", los butifarrones blancos o negros, etc., ni se conocen.

Pasteles como las "medias lunas", "palos cocos", etc. "carquinyols", etc., ni por asomo encuentras, siendo excelentes manjares.

Las menorquinas "albarcas" sí que tiene nombre, pero son tantas ya las imitaciones que solo queda el nombre de menorquinas.

Es que el colmo llega a tanto que son muchas veces hasta en TV confunden el nombre de Menorca con el de Mallorca.

O sea que desde el Consell Insular de Menorca conjuntamente con la red empresarial de todas las ramas, hay que conseguir que los productos autóctonos lleguen a la Península , sobre todo con degustaciones.

En Menorca siempre estamos a la sombra de Mallorca, hay que salir del cascarón.

Miguel Perea Cavaller
Barcelona

El que regalava es va morir

Sempre he sentit a dir aquesta frase feta, per significar que ningú dóna res, sense rebre qualque cosa a canvi. I és una falsedat. Hi ha molta gent que gratifica els altres amb un donatiu o participa en ajuts solidaris. Sebastià Salas, un afortunat ancià de Pollença pagà de la seva butxaca els mobles de la Residència on viu. "Jo no necessito els doblers", va dir satisfet.

Hi ha també, qui dóna part del seu temps en una obra social, o el que fan alguns famosos i esportistes, que cedeixen el seu nom o la seva imatge, patrocinant una causa o fundació. Donar socors i fer una bona obra baix la filosofia d'ajut directe als afectats, pels infortunis que provoca la severa situació econòmica, es meritori i està bé.

Moltes petites accions poden ajudar a corregir i prosperar el món, emperò és difícil que el canviïn. Diu Punset, que en èpoques de recessió, l'augment de l'altruisme, -es a dir- "l'abnegació, cura i complaença en el bé dels altres", esdevé necessari i són els rics els que han d'ajudar els pobres.

Cercant unes dades, a la pàgina de la Casa Reial, he llegit el missatge nadalenc del rei i m'ha agradat, sobretot, per les peticions en favor de la ingent xifra de gent sense feina. Curiosament tot i el prestigi de la Institució, el tradicional discurs del monarca, ha estat el que ha tingut menys audiència de la darrera dècada. Efectivament, molta gent ja ni vol escoltar, farts de debats, cansats de retrets, de diagnòstics del passat i de que ningú sigui creatiu i anticipi remeis.

Aquí no es tracta del vell maniqueisme "els rics i poderosos són els dolents i els bons són els pobres". D'uns i altres n'hi ha a cada banda. Probablement, alguns dels rics tenen el mèrit de continuar essent-ho, mentre que altres, han de tenir l'estret marcatge d'Hisenda, si no ho evadirien tot. I tenim també gent senzilla, que ha fet de la picaresca una inadmissible forma de vida.

Si acceptem que tot està canviant i que hi ha que plantejar nous models, noves maneres d'actuar i de fer, tenir bon cor i fer una bona obra no és suficient. Els adinerats, estan obligats a fer més. Així ho consideren potentats que es plantegen fer coses productives per als sectors desproveïts de la societat. A més, ho poden fer tranquils i plàcidament, ja que donant el domini d'una part de la seva riquesa, la seva posició continuarà essent d'opulència i seguiran tenint tot el que necessiten i més.

Pocs rics poden canviar moltes coses donant grans injeccions de doblers a organitzacions que gestionin l'ajuda eficaçment.

Mickael Bloomberg va transferir 195 milions a 1.358 associacions ("El País"). De Bill Gates, creador de Microsoft, es pot dir de tot, menys que sigui avar. Va donar 269 milions, per a la investigació de malalties als països pobres i lidera un moviment per aconseguir que les 400 majors fortunes del EEUU lliurin el 50% de la seva riquesa als seus compatriotes més necessitats.

Imaginem per un moment –aquesta idea només té cabuda en el conreu de la fantasia- que el rei a més de tenir bones paraules, optés d'improvís, per posar fil a l'agulla, passar del discurs als fets i com a primer funcionari de l'Estat, decidís tenir una actuació esplèndida, ens donés una lliçó instructiva, retornant en justa reciprocitat d'agraïment amb la societat espanyola, una petita part del que ha rebut.
Fa uns anys la revista Forbes especialitzada en negocis i finances, xifrava la fortuna personal del monarca en 1790 milions d'euros. Si fes donació d'uns pocs centenars, no perillaria la seva tranquil·litat econòmica, ja que té la paga assegurada de 8,9 milions dels pressuposts,-8.896.000 per ser exactes -. També en rebrà 6 de les Administracions Públiques i per descomptat que no deixaria de comptar amb la desconeguda quantitat que rep del Patrimoni Nacional per al manteniment de palaus i residències. No es reduirien tampoc, els 130 funcionaris al servei de la "Jefatura" de l'Estat, alguns amb rang de Ministre i Cap militar, tot i que podria renunciar a algun cotxe oficial de la flotilla de 60, que tenen a la seva disposició.

No estic rallant de reduir el cost total, que segons alguns s'apropa als 25 milions. Només caldria fer l'insuportable sacrifici de continuar vivint amb la mateixa assignació que es mantindrà per al 2011.
Per altra part, una filosofia que avui és imperant: "sobretot lo meu que no ho toquin", quedaria desacreditada. Amb aquest gest, el sobirà infondria també una major comprensió amb els retalls que son necessaris, que serien mes entesos i fins i tot, potser alguns col·lectius mostrarien un tímid rubor pels seus privilegis.

L'exemple generós del rei podria ser seguit, per un efecte de contagi, –no oblidi apreciat lector que estem somiant desperts- pels tretze mil milionaris espanyols, que amb la seva solvència atresoren una fortuna de 50.400 milions, segons el llistat Forbes del 2010.

L'escalafó dels enriquits amb més de mil milions, és encapçalat pels empresaris tèxtils Amancio Ortega amb 25.000 milions de dòlars i Isak Andic amb 4.800. Seguits pel promotor immobiliari Manuel Jové 2.400 i Alicia i Esther Koplowitz 2.200 i 2.000 respectivament i Emilio Botín amb 1.700 milions.

Tot ells amb la transmissió d'una minúscula part de la seva fortuna, podrien anunciar, la realització d' una idea que durant segles han intentat inculcar religions, filosofies i polítiques socials i que fascinaria tothom: la redistribució voluntària, responsable, prudent i mesurada, d'una part de la prosperitat dels que han sabut arribar a rics, cap als necessitats.

Deixem d'imaginar i toquem de peus a terra que la faula ja és a punt d'acabar. Per cert, que vostè -apreciat lector i jo -, també podem fer un regal a la societat que ens acull. Si no ha perdut la feina i manté un poc de poder adquisitiu, faci el que seria més assenyat: no tanqui l'aixeta, cal consumir, gastar, anar al bar, al restaurant i a les botigues, compri de tot, que funcioni el comerç i procuri que hi hagi comandes i feina per a tots. Senzillament perquè, com diu una altra frase feta: "Tothom té dret a viure".

Ferran Andreu Camps
Maó