Cartas de los lectores

Nos sorprendió que los Sindicatos mayoritarios de la nación, UGT y CCOO (Unión General de Trabajadores y Comisiones Obreras) se dirigiesen a los ciudadanos de este país y pidiesen a los abuelos que el día 29 de septiembre, día de la Huelga General, no llevasen a sus nietos al colegio. Es como mínimo chocante, y también falto de seriedad. Nos sorprendió ver en televisión unos vídeos cutres emitidos por UGT que daba vergüenza ajena verlos, en los que se usaba un lenguaje ordinario y fuera de tono, que no se sabía contra quién iban, pero que ofendían a empresarios y trabajadores de este país, y ofendían doblemente porque se supone que se han pagado con dinero público, con parte de los casi cien millones de euros que cada Sindicato recibe anualmente del Gobierno de la Nación, que salen de los Presupuestos Generales de Estado en forma de subvención, o sea, de nuestros impuestos. La suerte o la mala suerte, aunque más bien lo último, es que la mayoría de los ciudadanos españoles no llegaron a ver estos vídeosSorprenden las declaraciones del secretario general de Comisiones Obreras , el Sr. Toxo cuando dijo a propósito de la Huelga General "La protesta no pretende hacer caer a Zapatero y a su Gobierno" o las del secretario general de UGT, el Sr. Cándido Méndez "El derecho a no hacer huelga no existe, los trabajadores que acuden a trabajar lo hacen coaccionados por sus jefes". Yo no estoy de acuerdo en lo último, primero porque la mayoría de los "jefes" de este país respetaron el derecho de sus trabajadores a ir la huelga, segundo porque no es lo mismo ir a la huelga que no ir a trabajar por falta de transporte público o por la coacción de los piquetes. Pienso que el que fue a la huelga fue porque creía en ella y el que no fue es porque le faltaron razones para creer que serviría de algo. Me dolió ver cómo piquetes llamados "informativos o democráticos" no respetaban el derecho de los trabajadores a acudir a sus puestos de trabajo, pero más me dolió ver cómo siete policías nacionales que estaban defendiendo el derecho de unos trabajadores fueron acorralados y apaleados por un centenar de piquetes, con el resultado de tres policías heridos de gravedad y cuatro heridos leves. Asombrosamente, de estos policías heridos y de su recuperación no ha hablado casi ningún medio de comunicación.

Los sindicatos "programaron" una Huelga General a tres meses vista. Cuatro o cinco días antes de la Huelga General fue aprobado ya en Consejo de Ministros el Proyecto de Ley de Presupuestos Generales de 2011, y con la que estaba cayendo en nuestro país, los Sindicatos llamaron a los españoles a la Huelga General. El día 30 de Septiembre, día posterior a la Huelga General, se presentaron los Presupuestos al Congreso para su votación y fueron aprobados inicialmente y el 2 de Octubre fueron publicados en el Boletín oficial de las Cortes General. A raíz de las declaraciones del Sr. Zapatero: con el pacto con PNV el Gobierno tiene ya los votos parlamentarios suficientes para la aprobación de los Presupuestos para 2011 , parece difícil que se produzcan modificaciones significativas en los mismos ¿y qué sentido tiene que nada más acabar la Huelga los Sindicatos se sentaran con la Sra. Vicepresidenta del Gobierno, Sra. Fernández de la Vega, dándose besos y abrazos, como si de un triunfo común se tratara? A mí no me parece que esta Huelga haya sido un triunfo de nadie sino un fracaso de todos. Vamos a ver qué hacen los Sindicatos desde el día 30-S hasta la aprobación definitiva de estos Presupuestos.

Mercè Francesca Brescó
Es Migjorn Gran

--------------------------

A mi pequeña Lissesita

Al cumplirse el segundo año de tu partida.Hoy se cumplen dos años de aquel / triste día en que te fuiste y nos dejaste / con el corazón destrozado, todavía no / puedo ni podré acostumbrarme / a no tener tu presencia.Ocho años te tuve conmigo, / te cuidé, te protegí, / te di mi amor como lo haré toda la vida, / porque estoy convencido / de que sigues aquí, a mi lado.Ocho años pasaron y ahora estoy acá / resignándome a la idea de ya no tenerte, / porque en el cielo necesitaban otro angelito / pero te enviaron hacia mí / para aprender del amor verdadero.

Y al ya no tenerte me refiero, / a no verte a los ojitos, / a no abrazar tu ser, / a no regalarte caricias cada mañana.
Porque si te tengo, / vives para siempre en mi recuerdo / recuerdo que está latente en mi memoria, / porque eres mi amada, mi pequeña.
Mi Lissette, mi niña que ahora es un ángel, / te recuerdo cada día, mi bien es amarte, / y si un día puedes a casa asomarte / verás que hasta en sueños estás conmigo.
Ocho años te tuve mi Lissesita, / ahora eres tú la que me cuidas, / y también me amarás toda la vida / y seguiré contigo a tu lado.
Tus padres y hermanos.

Rolando Romero, Martha
Morocho, Ronald y Christian
Ferreries

-------------------------

"Es que nosotros... somos padres de un síndrome de Down"

Què s'ha quedat en el camí? A 1 d'octubre del 2010, el col·lectiu de les 30 famílies que formem Down Menorca ens trobem, a causa de canvis en la gestió dels serveis a la Fundació per a persones amb discapacitat de Menorca, que no tenim docents. Els que arribin, ja ens avisaran quan trobin algú, tard i sense previs coneixents curriculars de cap fillet, realitzaran la seva feina ben segur que amb professionalitat, a més a més d'unes ja programades classes enfocades a activitats de lleure, lluny, molt lluny, d'aquella atenció tan completa a les famílies, pares i germans dels fillets amb la síndrome de Down, donant suport als conflictes, assessorant als professors dels centres on estiguin escolaritzats junt amb un seguiment durant el curs que fins ara teníem.

La nova directora tècnica dels serveis de la Fundació per a Persones amb Discapacitat, ens exposà en una conferencia d'una hora, la nova programació que a partir d'ara realitzaran, en un formal tríptic, més proper a la política d'omplir un expedient que a tractar amb éssers que cal acompanyar a créixer dins la societat. Això sí, amb bastants similituds amb el que hem fet els darrers anys, però desenfocat en la finalitat del per què ho estàvem fent i alhora deixant-nos des-tutel·lats dels suports que teníem. Desgraciadament tampoc va "arribar" cap missatge d'apropament ni d'il·lusió als pares, que era a qui anava dirigit, i molts dels quals ens sentirem tractats com alumnes als qui calia ensenyar a conèixer els seus propis fills. La diferencia està en el que deixem de tenir: els pares érem persones actives en les decisions junt amb els educadors dels nostres fills; la pèrdua de la finalitat del per què es feien; i com s'organitzaven. No només volem extraescolars un dia per setmana, no només busquem "professors de ballet", de "manualitats" o altres, tots ells serveis contractats a altres escoles de Menorca, on es disposen per donar una classe. ¿Quin benefici hi ha després? Ja omplim molts pares capvespres amb dansa, hípica, música, esports i altres, com tots els nens de l'illa! És que no és això el que estàvem fent! Teníem uns "tallers", o millor dit "espais de treball intern", amb uns criteris pedagògics molt definits, de reconeixement entre dificultats comunes de les persones amb la síndrome de Down, que servien per a la construcció d'una identitat ja prou complicada. Era un espai de trobada per recrear-se, relaxar-se a través de tècniques i reconstruir-se aprenent a manegar millor l'afectivitat i les emocions dels prou difícils entrebancs socials del dia a dia en què es troben els nostres fills. Aquest tallers es treballaven amb música i moviment, vet aquí el punt en comú, invitant a moure's aquells que no tenen la iniciativa... a expressar-se aquells a qui els hi costa fer-ho en paraules, remenant eines de comunicació de les emocions no exterioritzades i l'auto-coneixement.

Però és que encara hi havia més: per sobre d'això hi havia el treball d'habilitats socials, com era anar des de casa fins al punt de trobada, individualitzat i programat pel desenvolupament de l'autonomia per a cada un d'ells, com hi arribaven, com es comportaven en l'anada, com es desenvolupaven en el bus, en el carrer, com manegaven els diners.
I perquè es pogués dur a terme aquet projecte de futur autònom, calia un contacte directe, obert i confiat amb l'antiga coordinadora Down-Menorca amb les famílies, un tracte que implicava un coneixement d'intencions amb cadascú dels pares respecte als seus fills, actuació on no tothom coincidíem en igual mesura, ja que cal dir que el camí d'un jove amb discapacitat cap a una vida autònoma i responsable pot ser una feina desitjada, però gens fàcil, i que demana una bona dosi de coratge a les famílies, algunes reestructuracions i acords familiars d'actuació, etc.

Crec no equivocar-me gaire si dic que, per sobre de les diferències de cada casa, estaríem d'acord que ningú com la coordinadora d'aquests darrers anys ha cregut amb tanta fermesa en la vida adulta i independent dels nostres fills, actuant amb lideratge per aquest projecte de futur tan cuidadosament definit, i sempre amb el respecte del "que volien fer ells" com a joves que poden escollir sobre el seu futur amb dignitat i amb el coneixent de les pròpies limitacions personals.
També perdem els suports de seguiment dins els centres escolars. Coneixeran els nostres fills com anteriorment? Puc dir que en el meu cas són ja tres setmanes dins un nou centre educatiu i no he tingut el suport de ningú de la fundació, i sé que ja no el tindré, perquè la formació de conèixer les famílies requereix anys.
I les sortides de lleure dels cap de setmana? Aquelles que proposaven i decidien ells, preparaven, calculaven costos, decidien anar-hi, com i a quina hora? Amb suport, però la iniciativa era d'ells.

Aquesta és part del gran treball que fèiem educadors i famílies.

Jo vull valorar què és el que li ha aportat al meu fill en aquests darrers anys la Fundació i què ens ha aportat l'equip educatiu Down fins aquests finals de juliol. Ho matiso, ho poso a la balança del dia a dia, i em queda molt clar el que hem perdut. Hem de creure'ns el dret a escollir la formació que volem per als nostres fills, per al seu futur i per al de la família sencera, tornar a l'inici i recuperar el denominador comú, la il·lusió de una vida adulta, independent i responsable. I enfocar els esforços per fer-ho realitat. Perquè el futur del meu fill no depèn al cap i a la fi de ser membre d'una entitat, sinó de com s'utilitzen les hores en aquests anys de creixement tan rellevants per la seva formació adulta, i aquestes, escollir-les.

Neus Santacana Burguet
Alcalfar - Sant Lluís