Li solien agradar els dibuixos pintats damunt parets oblidades, murs rònecs o tàpies necessitades de fantasia; n’hi havia que eren brutícia, d’altres constituïen el que veritablement es denomina art urbà.
Els dibuixos davall l’epidermis no li deien absolutament res, tot i que sabia que eren més que una moda i havien conquerit incomptables cossos.
Poc podia imaginar que davall la camiseta del jutge de línia menorquí, que minuts abans havia vist escalfar damunt la gespa acabada d’estrenar, s’hi amagava aquella figura majestuosa, l’encarnació de la força i el coratge, el simbolisme de poder, autoritat, protecció i valentia..., una icona dels valors de la saviesa, lleialtat, dignitat, justícia...
El tatuatge, damunt la musculosa esquena, era preciós! En aquell moment va veure un veritable cap de lleó, es va traslladar a un paisatge africà i recordà que no està bé jutjar els altres i que mai es sap dins cada persona tot el que hi pot arribar a habitar.
