Art i astronomia

Però si mirar la Terra és força recent, mirar el cel es remunta als orígens de la humanitat. En el cel hi trobam les estrelles per orientar-nos i el Sol i la Lluna, que han determinat la nostra forma de vida i han estat la base dels nostres calendaris. Foren els sumeris els que crearen el primer calendari fonamentat en el Sol i la Lluna i els egipcis els primers a establir un calendari de 365 dies i 24 hores. La volta celeste ha estat també una forma de preveure el futur i hi hem col·locat nimfes, déus i deesses formant constel·lacions i projectant mites. Amb ells hem construït l’imaginari col·lectiu mitjançant l’atribució de significats mitològics als elements celestes. Els fenòmens astronòmics han estat, doncs, un reflex de les creences religioses, de la cultura i de la forma de vida de les societats. Només cal recordar la competició que tingué lloc entre astrònoms xinesos, musulmans i europeus per conèixer la volta celeste i així millorar la navegació. A les preguntes que ens hem fet al llarg de la història (Estem tots sols a l’Univers? Quin és el seu origen? I el seu final?) hem cercat respostes des de l’art, la filosofia i la ciència.

És a partir de l’edat mitjana quan l’art comença a tenir un paper decisiu com a transmissor de les descobertes astronòmiques. Ja a partir del segle IV el Sol i la Lluna són representats sovint simultàniament en escenes de la crucifixió de Crist, el primer a la dreta i la segona a l’esquerra, tot i que també superposats, en l’anomenat eclipsi de crucifixió, com consta en un manuscrit il·luminat del 586 dC. Un exemple sorprenent és el d’Adam Elsheimer (Frankfurt, 1578 – Roma, 1610), que el 1609 pintà la La fugida cap a Egipte i no tan sols hi pintà estrelles i constel·lacions, sinó també la Via Làctia per primera vegada en la història de l’art. Encara avui desconeixem si el pintor coneixia els treballs de Galileo Galilei, que aquell mateix any la pogué observar amb el seu telescopi. Ja en el Romanticisme l’astronomia es dugué al camp de l’espiritualitat, amb autors com Caspar David Friedrich, denotant la petitesa de l’ésser amb relació a l’Univers (El caminant sobre un mar de boira, 1817-1818) i anys més tard Van Gogh pintava La nit estrellada, amb Venus inclosa.

Pel·lícules com Viatge a la Lluna, de Georges Méliès, 2001; Odissea a l’espai, de Stanley Kubrick, o Blade Runner, de Ridley Scott, han tingut una gran influència en la creació contemporània. El misteri de l’Univers continua fascinant els artistes i no fa gaire anys el MOMA de Nova York va adquirir per a la seva col·lecció la primera imatge del forat negre supermassiu més conegut, ubicat al centre de la galàxia M87, a 55 milions d’anys llum de la Terra. La imatge, de l’artista Sam Galison (Cambridge, EUA, 1989), és el resultat de les dades subministrades per vuit radiotelescopis sincronitzats amb rellotges còsmics durant quatre dies d’abril de 2017. Andy Gracie (Londres, 1967), que va ser ponent a les III Jornades d’Art i Contemporaneïtat organitzades per l’IME l’any 2023, està especialitzat en la creació d’obres artístiques que exploren les ones gravitacionals d’estrelles de neutrons, el temps profund i la teoria de la simulació. A l’accelerador de partícules del CERN (centre convidat també a les jornades esmentades) la britànica Suzanne Treister (Londres, 1958) va crear l’obra From SURVIVOR F to the Escapist BHST, que es pot veure a Serpentine Galleries (Londres). Totes aquestes obres ens situen en aquesta frontera difusa entre l'art i la ciència, en què l’espai còsmic és un gran llenç on tot és possible.