Encara recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar de l'Illa del Rei. Va ser a una excursió que vàrem fer amb l'escola al port de Mô, i la mestra, com a dada curiosa ens va explicar que allà, enmig del port, més cap a la bocana hi havia una petita illa. Tinc present com ens va precisar que va ser en aquella illa on el rei Alfons III va arribar per primera vegada a Menorca per a poder conquerir-la dels anomenats sarraïns.
Anys més tard, he tingut la possibilitat de visitar l'Illa del Rei amb els meus pares, amics i finalment amb un grup de dones pageses. Aquesta darrera va ser pot ser la visita que em va marcar més i la que em va ajudar a decidir-me.
Abans de res, però, em presentaré; soc una jove de Ferreries, arrelada al camp i la terra i que ignorava per complet la vida a la vorera de la mar. Certament, soc una apassionada de la història i sobretot aquella que té relació amb la meva estimada illa. Per això quan em van proposar fer de voluntària a l’Illa del Rei va ser prest que m'hi vaig apuntar.
El primer dia no sabia exactament a on anava o que hi anava a fer; havia agafat de prest el cotxe de Ferreries i havia partit cap al moll de l'Hospital o Fontanilles per a trobar-me amb aquell grupet que al principi eren estranys per a mi, però que amb el pas del temps s'han anat mostrant com a membres d'una mateixa família altruista.
Veient que era una jove amb empenta, em van comentar si no volia fer de voluntària per a fer les visites guiades a l'hospital. I tot i que el principi em semblava una tasca que em quedava una mica grossa per la responsabilitat històrica que em ficava a sobre; al final ha estat de les experiències més boniques i autodidactes que he pogut tenir.
Dia rere dia, durant l’estiu agafava el bus des de Ferreries i partia a fer el dia a l’Illa del Rei. Allà ajudava amb el que feia falta i de pas també feia alguna de les visites a aquells interessats en la història d’aquest bell hospital. Els moments lliures els vaig dedicar a conèixer una mica més el que mostrava als visitants, i a més, em vaig començar a interessar amb algunes curiositats que apareixien a la documentació i als mapes recopilats i guardats en les biblioteques —material que mai em cansaré de consultar-.
Buscant, buscant; i parlant, parlant, vaig rascar una mica més amb la història de l’Illa de l’Hospital i especialment en la història del voluntariat. D’aquí que vaig descobrir que hi havia una forta connexió entre els primers voluntaris i un grupet d’amics de Ferreries. Resulta que en el meu poble hi ha el conegut Rantcho de l’Elche, qui són la majoria fadrins i un viudo. Ells són el ranxet que els caps de setmana tot visitant trobarà al bocao de la platja de Binigaus que prenen sa fresca. Rascant una mica més, i preguntant a alguns d’aquests personatges, que per casualitat alguns d’ells són oncles dels meus pares; vaig saber que ells varen ser dels primers que amb el General Luís Alejandre van anar a recuperar l'Illa del Rei.
Quan xerrava amb un dels oncles de la meva mare —és un dels últims qui van a la barraca de Binigaus a passar el cap de setmana—, m'ha semblat com si li despertés uns records agradables de la seva joventut. Em va contar com des del principi hi anaven cada diumenge per a poder desbrossar i obrir-se pas al que un temps va ser un dels més grandiosos hospitals del mar Mediterrani. També m'explicà que quan el voluntariat va anar creixent a poc a poc, varen decidir deixar-ho; però que, així i tot, una vegada a l'any encara es reuneixen aquells primers voluntaris d'arreu de l'illa a Binigaus, on amb el General al capdavant fan un bon dinar carregat de bromes i pedrades que fan riure a tothom.
Remarcaré que soc una persona que m'encanta parlar amb les persones majors, ja que considero que les històries que no puguin contar-te en vida, es perdran per sempre. Així idò, amb tots els familiars que he sabut que tenen una mínima relació amb l'illa del Rei hi he anat a parlar. No solament amb els del Rantcho de l´Elche mencionats anteriorment, sinó també amb aquells que durant la mili van tenir la possibilitat de veure l'hospital en funcionament. Aquests són el meu avi matern i un dels oncles del meu pare. Tant un com l'altre tenen records d'haver estat sobre aquesta illa quan encara anava a totes. Un hi va anar per ser operat d'apendicitis, i l'altre va anar-hi diverses vegades a fer guàrdia als presos de la Fortalesa de la Mola (els penitus).
M'agradaria afegir que estic realment agraïda per les oportunitats que m'ha donat ser voluntària de l'illa del rei; oportunitats que altrament no hauria ni conegut. He tingut el plaer d'acompanyar-los al viatge a Londres, tenir accés a una extensa biblioteca, practicar el que possiblement serà la meva futura professió..., i sobretot el gust de poder conèixer persones interessantíssimes que m'han ajudat a fer una passa més dins aquest món adult de cultura i saber.
A poc a poc, he pogut comprovar que la vida és curiosament un conjunt de coincidències, i qui havia de dir que després de vint anys, una de les renebodes dels primers voluntaris, arribes a aquesta illa per a igual que ells també deixar el seu gra d'arena?
Teresa Pons Pons, voluntària.
