La pedra en l’escultura

Entre la diversitat de pedres emprades per aquests escultors el marbre ocupa un lloc central. Barbara Hepworth emprà sovint el de Carrara, semblant al de Paros que havien emprat els grecs. Aquest darrer emetia una llum daurada, mentre que el primer, emprat a bastament pels escultors del Renaixement, és blanc com la llet. La seva blancor s’associà al poder, a la mort i al fet transcendent i sensual. Les seves vetes, a més a més, s’associaven a les venes humanes.

A l’exposició «Art en pedra» (fins al 2 de febrer a La Pedrera) s’exposen algunes de les millors escultures de Hans Arp, en les quals l’ambigüitat de les formes sinuoses i orgàniques anuncien l’interès posterior de Henry Moore i Barbara Hepworth per les figures paisatge. Aquest tema centrarà el treball d’ambdós juntament amb els orificis fets a la pedra. Amb Hans Arp neixen els postulats de l’escultura moderna abstracta establerts per Carola Giedion-Welcker al llibre Moderne Plastik (1937), que parla de quelcom («un no sé qué quedan balbuciendo», que deia San Juan de la Cruz) que no es pot expressar amb paraules i que actua en l’àmbit prelingüístic, i així esdevé universal.

És interessant comprovar com les influències entre uns i altres fructificaren en aquest període. Naum Gabo, instal·lat a Berlín entre 1922 i 1933 i membre actiu de l’avantguarda russa i del constructivisme, s’inicià en la talla directa en pedra influït pels llavors joves Henry Moore i Barbara Hepworth. Jorge Oteiza sentí gran admiració per ells, i en especial per les seves aportacions sobre el buit i la massa, fins al punt que dedicà un poema a Henry Moore quan aquest morí el 1986. Isamu Noguchi treballà com a assistent al taller de Constantin Brancusi i, a la dècada dels cinquanta, barrejà marbres de distints colors com després faria Louise Bourgeois. L’escultora passà llargues temporades a les pedreres de Pietrasanta i Carrara a la Toscana, com ho havia fet Henry Moore.

Tot i que aquest grup d’escultors treballaven la talla en pedra, no sempre s’encarregaven de tot el procés, com tampoc ho van fer Miquel Àngel o Bernini. Hi participaven també artesans i picapedrers, sovint en les fases inicials, per deixar a l’escultor el darrer toc amb el punxó, la gardina, el cisell, la llima o la buixarda. Les qualitats de la pedra i la llum reflectida tingueren un paper molt important a l’hora de concebre l’obra i a part del marbre s’empraren altres pedres. Eduardo Chillida va recórrer sovint a l’alabastre per la seva transparència i per les connotacions culturals que té en la nostra tradició. Jorge Oteiza esculpí pedra calcària blanca de Colmenar de Ojeda per perforar-la i estudiar la llum a l’interior de la matèria escultòrica posant en relleu la seva estructura cristal·lina. Isamu Noguchi estava fascinat pel granit i el basalt. En una ocasió digué: «L’ecologia, l’antropologia, tots els elements que tenen relació amb la nostra presència a la Terra, per a mi, són a la pedra».