Un jardí de meditació II

Lindsay Mullen fou la primera a arribar d'entre els artistes que ens il·luminen amb les seves obres a les sales del soterrani del palau Oliver. Menorca, com en la resta, significà un abans i un després en la seva manera d'expressar-se plàsticament. L'impacte de la natura i la llum de l'illa la dugué a abandonar l'art promogut en aquells anys des de les escoles de belles arts angleses lligat a l'art pop, l'affiche i l'informalisme per iniciar un camí en solitari que l'ha convertida en un referent de l'art contemporani menorquí. En ella la pintura no és tan sols la representació d'un paisatge, sovint no és ni això. Cada obra de Lindsay és un acte d'amor a la vida i la natura, un exorcisme per copsar en el quadre l'energia vital que és present en cada fulla, cada pedra o cada ocell. Per poder reeixir en aquesta comunió la pintora es val d'una tècnica depurada en la qual les veladures i les masses de color provoquen un sentit eteri i atmosfèric que ens transporten al regne del subtil, de l'inaprehensible.

Pocs anys després, el 1980, arribà a l'illa Bettina Gleiss, i en arribar se sabé artista, corpresa pel paisatge de pedra que la llum vivifica. Com tota la resta d'artistes de l'exposició, vingué amb un bagatge cultural diferent del nostre, condicionat per les seves arrels ètniques, i a l'illa va descobrir el poder de la llum i el color. En el seu cas l'escultura esdevingué el llenguatge elegit per comunicar-se, però no la talla de la pedra, sinó el modelatge del fang, segurament influïda pel seu avi, ceramista i membre de la Bauhaus de Worpswede, prop de Bremen. En el seu procés d'investigació plàstica s'interessà per l'estuc menorquí, que aprengué fins a assolir-ne un domini absolut que aplicà fins i tot en superfícies corbes. Però Bettina, posseïda per la llum i el color, va anar més enfora i començà a treballar l'estuc venecià, més poderós lluminosament. Les seves formes orgàniques, les seves escultures de planetes i estrelles, han esdevingut una síntesi poderosa d'allò que ens envolta, la natura en el seu estat més primigeni.

Seguint la seqüència temporal dels artistes que viuen entre nosaltres i que exposen a Ca n'Oliver, quatre anys més tard arribà Alfred Hutchison. Com altres artistes de l'exposició, el descobriment de l'illa vingué precedit per una estada a l'illa veïna que no el va satisfer. En arribar, el pintor feia reinterpretacions de clàssics i tauromàquies amb gran èxit de públic. La costa de Ciutadella, i en especial sa Farola, on nedava sovint, el reconnectà amb els seus orígens a les illes Òrcades (Escòcia). Allà es creu que per a tot illenc la mar està tan poblada de criatures i misteri com ho pot estar el bosc o la muntanya. Començà a investigar una llegenda pertanyent a la mitologia celta d'origen escandinau relativa a la deessa de la mar Sea Mither i el déu destructor Teran per iniciar una línia de treball nova que anirà prenent protagonisme fins a arribar a les obres recents, en què la representació de Sea Mither i Teran ja és del tot abstracta i no queda rastre de la seva fisonomia. L'artista —fascinat per la mar de la costa menorquina— reviu, així, les seves arrels i estableix un paral·lelisme entre la Mediterrània i els mites marins en què regnen déus, deesses, monstres i nimfes.

Lindsay Mullen, Bettina Gleiss i Alfred Hutchison exemplifiquen, juntament amb la resta d'artistes de l'exposició, quin és el poder de l'illa com a espai d'inspiració i transformació en creadors amb unes concepcions de l'art pròpies d'altres latituds. La seva obra és també un homenatge també a Menorca i a la seva gent, artífex del paisatge humantitzat que tant estimen.