Art a les presons

Carles Jiménez05/03/16 9:36

Que la pràctica artística o la contemplació de l'art té beneficis positius en l'individu és un fet contrastat del qual ja hem parlat en relació amb els àmbits de l'educació o el treball. Massa sovint, però, la crítica d'art i el sistema de les arts transmeten una visió elitista perquè utilitza un llenguatge hermètic i conceptual que, si bé és necessari, no es veu complementat per un altre tipus de llenguatge més entenedor i accessible per al ciutadà, que li permeti disposar de les eines necessàries per gaudir de la creació artística.

Un altre àmbit en què es confirmen les bondats de la pràctica artística, que es tradueixen en una millora de les capacitats i aptituds de l'individu, és el de les presons. En l'article 1er de la Ley Orgánica General Penitenciaria LOGP 1/1979 s'estableix que «Las instituciones penitenciarias reguladas por la presente ley tienen como fin primordial la reeducación y la reinserción social de los sentenciados...», i en el Real Decreto 190/1996 es posa de manifest la importància de les activitats socioculturals i artístiques per assolir aquesta reinserció. En països com els Estats Units o el Regne Unit l'ús de la pràctica artística com a mètode per a facilitar la reinserció ha donat lloc a importants estudis que s'han encarregat de demostrar l'eficàcia dels programes d'art a les presons (Brewster, 1983; California Department of Corrections, 1987). Art and Culture in prison (2012) és un projecte finançat per la Unió Europea i es pot considerar l'estudi més exhaustiu que ha analitzat els programes culturals que tenen lloc a les presons europees, en especial al Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Irlanda del Nord i Catalunya. Catalunya, amb els serveis penitenciaris transferits, duu a terme un dels programes més exitosos d'art dirigit per 53 monitors, en gran part llicenciats en Belles Arts, que ha esdevingut un model d'inspiració per a d'altres països europeus. De l'estudi es dedueix que el teatre –en especial a Itàlia–, la música i l'art són les manifestacions artístiques més practicades.

Tots els estudis conclouen que les diferents manifestacions artístiques –i en especial les arts plàstiques– redueixen la depressió, augmenten la socialització i la resolució de problemes, disminueixen l'agressivitat, permeten expressar les emocions i augmenten l'autoestima i el pensament creatiu. Els interns prenen control de les seves vides i es minimitza la despersonalització i inactivitat conseqüència de l'estat de reclusió i aïllament. Un dels grans avantatges de l'art és que permet expressar en formes el que sovint no saben expressar en paraules, atès que és habitual que tinguin dèficits d'escriptura i/o expressió oral.

Un dels aspectes més interessants des del punt de vista del comportament humà és que l'art creat a les presons, on l'aïllament és total, permet que es manifesti el potencial creador en brut, sense els condicionaments culturals i socials que tenen lloc a l'exterior. «Nosotros los artistas somos indestructibles, incluso en una celda de prisión o en un campo de concentración seré todopoderoso en mi mundo del arte. Incluso si tengo que pintar mis cuadros con la lengua mojada en el sucio piso de mi celda» (Pablo Picasso). L'art esdevé una vàlvula d'escapament, una catarsi amb efecte regenerador.

Entre l'octubre del 2012 i el març del 2013 Carlos Mascaró, pintor menorquí de tècnica magistral i hereu de l'esperit de Johannes Vermeer, va regalar temps i diners en un dels encàrrecs que més efecte ha tingut en la seva persona: la creació d'un mural de 40 metres quadrats en un pati del Centre Penitenciari de Menorca. Durant sis mesos va conviure amb una realitat desconeguda per a la majoria de nosaltres, un món que té les seves pròpies lleis i on regeixen uns sistemes simbòlics i de significat únics.

L'art de les presons és un art al marge de l'oficialitat i de la cultura dominant. En aquest sentit, és un art lliure on el reclús aboca una visió del món personal, sovint redemptora. Jean Dubuffet, als anys quaranta, va practicar la creació artística des d'aquest angle, el de la marginalitat, anomenant-lo art brut. Nombrosos estudiosos de l'art i algun col·leccionista ja havien parat atenció a l'art anomenat outsider, aquell que tenia lloc als centres penitenciaris i psiquiàtrics. Durant els anys vint, Hans Prinzhorn, psiquiatra alemany nascut el 1886, es va dedicar a col·leccionar centenars de pintures i dibuixos creats per pacients d'institucions psiquiàtriques. El 1996 la Hayward Gallery de Londres va exposar 500 obres de la seva col·lecció en una exposició anomenada Beyond Reason: Art and Psychosis, que cinc anys més tard visitaria el MACBA de Barcelona amb el títol La Colección Prinzhorn. Trazos sobre el bloc mágico. Altres exposicions com A pols, la creació artística des de les presons catalanes o la mostra realitzada a l'aeroport de Menorca el 2013, i pàgines web com Artprison, on es poden adquirir obres creades per reclusos de tot el món, permeten aproximar-nos a aquest art en què dominen certs temes i iconografies.

Atès que el reclús s'expressa amb llibertat, perquè sap que no serà jutjat pel que pinta o dibuixa, els temes més comuns són aquells relacionats amb el món delictiu (armes, drogues, bandes...) o amb simbolismes propis de l'univers penitenciari (amor de mare, cadenes, filats, roses amb punxes...). També hi trobem icones kistch, i d'altres típiques de la infantesa com Micky Mouse, Pato Donald, Hello Kitty, pallassos, móns màgics, etc., així com expressions místiques que prenen la forma de verges i crists sofrents o en èxtasi. Gran part de les obres traspuen un desig de fugir de la seva realitat carcerària, que pot mirar cap endins o cap enfora. Quan la fugida és cap endins les obres tenen una càrrega inconscient destacada i prenen la forma de fabulacions irreals que ens remeten al surrealisme i a l'alliberació de l'ésser mitjançant l'expressió de l'ocult. Quan la fugida de la seva realitat és cap enfora els reclusos tracten temes com paisatges idíl·lics i exòtics.

Per al Centre Penitenciari de Menorca, Carlos Mascaró va dissenyar una escapada virtual al paradís en forma de trampantojo, una tècnica d'engany visual que augmenta la sensació de realitat. L'efecte va ser tan beneficiós que encara avui quan es troba al carrer un ex reclús aquest li exclama "Señor pintor, ¡que mural más bonito nos hizo en la cárcel!". També rep postals per nadal fetes per reclusos, pràctica molt estesa a totes les presons del món. Tal com ell manifesta l'efecte del mural var ser molt beneficiós, tant per els interns que van col·laborar amb ell com per la resta de la comunitat. Alguns d'ells el poden veure des de la cel·la i no amaguen la seva satisfacció i avantatge. En el mural un arbre en primer pla i central dona profunditat al temps que idealitza el paisatge de fons, una platja menorquina i un mar picat que els recorda els perills de la vida en llibertat. Damunt d'una branca un pardal al·ludeix a la soledat mentre que una parella propera simbolitza el valor de l'amistat. Un total de 134 hores va dedicar de forma absolutament desinteressada assumint la despesa del transport. En acabar no va voler signar el mural doncs va entendre que era un treball cooperatiu.

En els països anglosaxons els ciutadans que assoleixen un cert reconeixement o estatus retornen desinteressadament a la societat coneixement o diners com a mostra d'agraïment. Carlos Mascaró es menorquí i ho ha fet sobradament.