Postimpressionisme: la revolució del color

Carles Jiménez03/01/16 7:43

Recentment la Fundación Mapfre ha obert un nou espai expositiu a Barcelona on mesos abans es trobava la Fundació Godia. L'edifici, la casa Garriga i Nogués, és un exemple de l'esplendor modernista que a finals del segle xix i principis del xx inundà la ciutat, cosmopolita i pionera en àmbits diversos. Emmirallada en París, va importar costums, modes, gustos i art. París era, en aquell moment, la capital indiscutible de l'art: s'hi van succeir els esdeveniments que més transcendència han tingut en el desenvolupament posterior de l'art modern i contemporani. Una revolució anomenada impressionisme va capgirar l'ordre establert i una altra posterior, el postimpressionisme, va alliberar definitivament l'artista mitjançant el color.

El triomf del color inaugura la nova seu de la Fundación Mapfre a Barcelona amb una exposició organitzada conjuntament amb els museus d'Orsay i de l'Orangerie de París. Paul Cézanne, Vincent Van Gogh, Georges Seurat, Odilon Redon, Paul Signac, Paul Gauguin, Emile Bernard, Henri Toulouse-Lautrec, Pierre Bonnard i Maurice Denis, entre d'altres, són redescoberts per un públic, sempre nombrós, que encara avui considera l'impressionisme la màxima expressió de l'art.

Quan el 1850 Charles Baudelaire va escriure "Voldria uns prats pintats de vermell, uns arbres blaus: la natura està mancada d'imaginació" poc podia imaginar que trenta-vuit anys més tard Gauguin diria a Sérusier mentre pintaven en un bosc a prop de Pont-Aven, a la Bretanya francesa: "Vostè com veu aquest arbre?, veritat que és verd? Doncs posi verd, el més bonic de la seva paleta. I aquesta ombra?, més aviat blava, oi? No tingui por de pintar-la al més blau possible". Darrere d'aquestes paraules hi havia el convenciment que la natura no es pot imitar, com s'havia fet fins llavors, i que per tant el dibuix constrenyia la llibertat creadora de l'artista. El color i la seva capacitat expressiva esdevenia el vehicle per a establir una relació emotiva amb l'espectador i deixava de ser una qualitat dels objectes. Tota una revolució! Els cànons estètics establerts per l'Académie des beaux-arts es feien miques, així com la seva autoritat.

Entre el 1885 i el 1905 tota una generació de pintors anomenats postimpressionistes desenvolupen diferents maneres d'utilitzar el color: Seurat des del mètode científic o puntillisme, Gauguin i Redon des del simbolisme, Van Gogh i els nabis des de l'emoció, i Matisse i Cézanne prioritzant les sensacions visuals. Per aconseguir els seus objectius van utilitzar colors purs a la paleta i els van barrejar seguint el cercle cromàtic (del verd més clar al verd més fosc segons la quantitat de blau o groc que hi posaven, per exemple) i segons la llei del contrast cromàtic i el principi d'harmonia que pocs anys abans havia desenvolupat Eugène Chevreul. Aquest químic francès havia constatat que un color observat aïlladament està rodejat d'una lleugera aurèola que resulta ser el seu complementari. Ho va anomenar barreja òptica. Quan es tracta de superfícies grans els colors s'intensifiquen. És el cas, per exemple, de Le Talisman, l'Aven au Bois d'Amour. En una petita fusta de 27 x 21,5 cm Paul Sérusier va pintar un paisatge mitjançant taques de color groc, blau i verd. En l'exposició obres de Matisse, Gauguin, Bonnard o Vuillard fan palès també aquest tractament del color: són nombroses les contraposicions de groc/violeta, vermell/verd o taronja/blau. Chevreul també va constatar que, quan es tracta de petites quantitats, els colors es fonen en un to més neutre si són observats a certa distància. És per això que les obres puntillistes de Seurat transmeten un encant i una suavitat especial on el sol és dolç i descolorit i el paissatge harmònic i equilibrat.

L'exposició El triomf del color conté el que va ser la llavor de l'art abstracte, el color com a vehicle per a representar les emocions. No us la perdeu!