Txina, txina

Encara que molts indígenes de tribus allunyades ja tenguin mòbil i Facebook, la globalització no ha arribat del tot a les societats tancades, que cerquen la diferenciació per tal de no obrir prou la barrera als seus veïns. Les banderes i els himnes, que només haurien de servir com a símbols de reafirmació de la pròpia identitat, es converteixen, llavors, en eines que separen i aixequen murs en la mentalitat col·lectiva. Signes que, quan es radicalitzen, freguen la xenofòbia i poden importar més que la mateixa vida de les persones.

Per açò, ara que convivim amb el terror dels darrers atemptats per l'enfrontament del gihadisme amb el món occidental, que veim com s'agreuja la divisió per la causa sobiranista entre l'independentisme català i Espanya, i que assistim a l'habitual polèmica sobre la supressió de l'Himne per Sant Antoni, convé, més que mai, donar als símbols la importància justa. Val la pena xiular la Marxa Reial a les processons i camps de futbol? O renyar a qui no entoni el 'txina, txina...' amb el mateix fervor que un francès canta la Marsellesa?

A Menorca, on el fenòmen identificador és més diluït (les enquestes confirmen que no ens sentim ben bé ni espanyols, ni catalans, ni balears), ho tenim millor que aumón. No hi ha himne i, en tot cas, només faria falta per superar aquesta discussió estèril que s'enceta a Ciutadella cada vegada que el govern barata de color.

Agafar una nerviada per la melodia que soni, la bandera que llueixi o com s'escrigui el nom de la ciutat ens distreu d'allò que realment importa: conviure en pau, gaudir dels serveis bàsics i tenir la vorera de casa aclarida. Perquè no hi ha cap bandera que ens doni menjar. Encara que el representem de forma diversa, tots som fills d'un mateix déu...