Quan balla el sol

Des que van veure junts ballar el sol, amb un ginet a la mà, dos bergants rodaven una mateixa al·lota. Per l'un, ella era morena, d'ulls foscos i pell torrada; per l'altre, era rossa, amb els ulls clars i la pell tan blanca com es be. L'un era dels santjoaners més posats, d'aquells que comencen i acaben l'any cada 25 de juny; l'altre, dels que només hi pensen un mes abans, quan el camp floreix, el dia s'allarga i els migdies algú comença a fer sonar el fabiol aprop des Molí. A l'un l'emocionava fer botar els cavalls, a l'altre, sentir-los passar de bon matí damunt l'estora d'avellanes. L'un se'n fartava de beure quants més gins millor; l'altre, d'anar fent coixí amb el formatge o els pastissets. El pare del primer tenia un bar, el del segon feia feina a un despatx. Però el primer es deixava la veu cada vegada que, al bell mig de la gernació, algú començava a cridar allò de «boti, boti»; i l'altre, només cantava el «Davallada de la Mola» i «Un senyor damunt un ruc». L'un anava tot l'any al gimnàs i s'omplia d'orgull de deixar-se el cos mig nafrat amb tal d'aconseguir un tros de carota; l'altre era voluntari de sempre i prenia gust ajudant a fer bulla a la gent.