Duros a quatre pessetes

I els polítics, que ja ho tenien malament, ara ho tenen pitjor. De fet, per molt que m'imagini a un càrrec institucional, no ho veig passador. Per meritòria que fos la meva gestió, sempre seria esclau d'unes sigles. I d'un passat. I d'un present que em turmentaria, què sé jo, en algun poble perdut, o al parlament més important del país.

L'altre dia em deia un amic que troba que m'estic 'peperitzant', que estic deixant de qüestionar tot el que fan els que governen. I els que governen ara ja es sap qui són. Però el problema és que ell, com molts altres, han interioritzat tant la visió maniquea del món, del seu món polític, que el conceben com una guerra de bons i dolents. Els bons que són sempre l'esquerra i els dolents, els del PP que no en fan una de dreta. Però vés per on que ara també té a dir del PSOE. I del PSM. Que no li agrada açò que han fet els nacionalistes d'aparcar les seves sigles, com ERC o Equo, per ser «Més per Menorca». Idò bé, a mi no em desagrada del tot aquesta fórmula. Perquè és conscient del què l'envolta i reacciona amb instint de supervivència. 'O ens reinventam -pensen- o acabarem com els pepés i els pesoes i ja no Pod(r)emos'. Per açò, volen tenir «el cap al món i els peus al born», i decidir des de Menorca.

I alguna cosa -dic jo- s'haurà de fer. Al menys si fem cas a les balances fiscals. Resulta que Madrid ens ha pres 958 milions que ens corresponien. I és cert, no farem com els catalans, que s'aferren als nombres per fer revifar antics arguments històrics i de sentiment, ni demanarem tampoc la independència. Però al menys tenim dret a cridar. I a parar mà. Que jo també ja n'estic fart. Que ja està bé...