Que ningú no em toqui la festa

Esperam amb ànsia Sant Joan sempre amb aquest doble llenguatge. Com quan, fa una quinzena d'anys, aclamàvem al caixer senyor que sortís al balcó i, sols una setmana després, el criticàvem perquè defensava la seva propietat i no ens deixava anar a nedar sense pagar. Com també culpàvem als forasters de provocar accidents als Jocs des Pla i l'any passat van ser uns pocs ciutadellencs els que ens posaren en perill per un tros de carota.

Aquests dies s'acaba un regnat, però la nostra festa mai no abdica. Simplement es renova. I és la mateixa. La que feim que sigui de tots".

Acabà el discurset amb la camiseta xopa i un got de gin a la mà quan, de sobte, una al·lota morena de cabells llargs i amb renclins, potser invasora, s'apropà a la seva espatlla. I ell sentí que el tocava la mà més suau, i li rallava la veu més dolça, i el miraven els ulls més polits. Fins que el besaren els llavis més exquisits, i al seu cor sonà un tirurirurit immens, amorós. I la seva vida fou ja per sempre una nit de focs artificials. Bones festes!