40 anys són molts anys - Cartes a n'Eloi (110)

Durant 40 anys, la vida et pot mostrar totes les cares possibles. Hi ha moments per a l'alegria i també per a la tristor. Instants de somriures i altres de llàgrimes. Victòries i derrotes, èxits i fracassos. El més important, crec jo des dels meus només 34 anys d'existència, és tenir algú amb qui celebrar i amb qui lamentar. Algú que sap allò que penses sense necessitat d'explicar-li, i compartir amb aquesta persona els moments bons i aquells que no ho són tant. Els meus pares fa 40 anys que tenen aquesta persona l'un en l'altre. Jo fa uns quants menys, però també la tenc.

Estic segur que un dels majors triomfs que es poden apuntar en Sito i na Juanita és haver format una familia com la nostra. Ja començam a ser molts, i els dissabtes hem de posar aquella taula de plàstic per a poder dinar tots junts. Però és que a més de ser molts, crec que puc dir sense por a equivocar-me que ens estimam molt. A la nostra manera, moltes vegades sense dir-ho ni demostrar-ho excessivament, però entre noltros hi ha alguna cosa que no se romp.

Sé que en Sito i na Juanita han fet el possible i part del que no semblava possible per a què els quatre germans haguem tingut tot allò que necessitàvem. Ens han educat, ens han obert les portes de la formació que hem volgut, i gràcies a aquell esforç, crec que ara mateix tots els germans estem fent allò que volíem fer de més petits. Bé, n'Àngel encara està caminant el seu camí, però és que com que va arribar tard, li duim un bon avantatge!

Aquelles dues persones que un dia van ser parella després van ser pares, i ara avis orgullosos de nou néts. Els dissabtes, quan us ajuntau tots, la mescla d'accents, caràcters i jocs és mágica. Hi ha dies millors i dies pitjors; dies en què algu dels tants està de mal humor, i dies en què algú infla massa, però tot forma part d'aquesta familia nostra, la millor del món.

O sigui que avui, petitó, ens toca felicitar als meus pares, als teus avis. Sé que ells no són massa de celebracions ni de felicitacions, i que tal vegada s'empagueiran quan llegeixin açò. Esper, però, que en el fons els agradi, i que després de pensar «mira que posar açò pel Diari!», dibuixin un petit somriure i diguin «sí, 40 anys, i quins 40!».