Per unes hores vaig tornar jove - Cartes a n'Eloi (89)

Feia ja molts mesos que teníem les entrades. Ta mare va voler que les compréssim tot just es van posar a la venda. Per res del món no es perdonaria quedar-se sense veure el retorn d'aquells que foren els seus ídols musicals de més joveneta. Teníem molt clar que volíem ser testimonis del retrobament, encara que fos puntual, dels Ja t'ho Diré.

Deu anys enrere, abans que ells diguessin adéu per primera vegada, ta mare i jo ni ens coneixíem. Jo tot just era un principiant en açò de contar les coses que passen en aquesta illeta (encara em considero un principiant, hi ha molt per aprendre). Del meu futur només tenia clar que no volia fer plans a llarg termini. Ja llavors tenia inscrustrades a la part del meu cervell que gestiona els temes musicals algunes cançons dels Ja t'ho Diré. Fins i tot havia penjat algunes de les seves lletres a la meva habitació. Em fascinava la senzillesa de "M'allunyaré", havia après a sonar "Suspès en l'aire" amb la guitarra als campaments d'estiu, "El último verdugo" em recordava a la meva germana quan la va dur a casa gravada en cassette... Llavors no li donava massa importància, però sense admetre-ho i segurament sense saber-ho, els Ja t'ho van començar a formar part de la meva banda sonora. No era un fanàtic, ni molt manco, però alguna cosa sonava diferent en aquell grup. No els aconseguia encasellar sota cap etiqueta, i allò m'agradava.

Divendres amb ta mare vam tornar a reviure aquells temps. Ella els seus, quan es col·locava a primeríssima fila de l'escenari i ballava sense aturar. Divendres també ho va fer. Encara està en plena forma. Jo vaig començar més fred, però a poc a poc el cos em va demanar cantar totes i cadascuna de les cançons. Llavors em vaig adonar que aquelles melodies, aquelles lletres a vegades enrevessades, formaven part de la meva història particular. I com em passà a mi, passà a molts. Ens ho passàrem molt bé, tot i que comprovàrem que, per a noltros, els anys també han passat.