Mallauí: un segle de vida i d’història al sud de Ciutadella

Aquests llocs o finques amb el pas del temps han patit diferents canvis i reformes, o senzillament s’han construït de nou. A prop de l’atalaia o torre d’Artrutx, concretament entre les cales des Talaier i Turqueta, s’hi troben unes cases que s’aixequen rodejades dins un pinar singular d’altes dimensions i d’una marina verge i pròpia de Menorca. Una zona silenciosa i tranquil·la, on es respira pau i un sentiment de calma eterna, un puesto en què els pardals a trenc d’alba mos indiquen es so dematiner de la naturalesa pròpia de la nostra Illa. Unes cases altes i senyorials vistes des de la mar, que gràcies a la constància i estima dels seus propietaris, han fet que de generació en generació avui encara conservin pràcticament la mateixa essència des del moment en què es van construir. Esteim rallant de les cases de Mallauí o Malluí com diuen qualcuns ciutadellencs, sobretot els que són més majors o tenen una certa edat.

Conegudes també com les cases des Talaier, es tracta d’una de les edificacions més polides de la costa sud del terme de Ciutadella, igual que la seua casa germana, Son VeCeTe (inicials dels llinatges Vivó-Comellas-Triay) que va ser construïda uns anys abans. Mallauí s’ha mantingut intacta des de la seua construcció fins pràcticament a dia d’avui, cent anys conservant unes estructures simètriques i perfectes.

La història d’aquesta casa comença a principis del segle XX, quan D. Francisco Vivó Pons compra la finca de Sa Marjal Vella. Posteriorment reparteix els béns i propietats entre els seus descendents. Un dels seus fills, D. Alfonso Vivó Triay va rebre una part d’aquestes finques al camí de Cala en Turqueta. A l’any 1925, just ara en fa cent anys, es van començar les obres de Mallauí, primerament amb el camí d’accés i posteriorment amb la construcció de les cases. El propietari i impulsor de les cases, D. Alfonso Vivó, va decidir seguir una estricta i clara simetria a l’hora de construir l’edifici, tant dins com defora.

Per l’estil arquitectònic que presenten les cases es diu si podria estar relacionat amb una arquitectura neo-palladiana, que també es troba a altres edificis de Menorca i que són de finals del segle XIX i principis del segle XX. Les parets de l’edifici com és normal estan construïdes de marès, com molts edificis antics d’aquells temps. A l’entrada de la casa mos donen la benvinguda quatre escalons, i a continuació unes petites escales a cada banda amb uns arrambadors també de marès, per seguidament trobar unes escaletes petites més a cada banda abans d’accedir a l’entrada principal de la casa. Una entrada principal situada davall una porxada, llarga de banda a banda, coberta per cinc umbrals, arcs o claus de volta ben adornats i simètrics.

A la façana d’aquestes cinc claus de volta hi trobam rematat a cada columna o pilar el nom de la casa i finca, i l’any del final d’obra: M A L L A U Í  1 9 3 0.

A la part superior d’aquesta porxada o terrassa hi trobam una altra terrassa llarga amb quatre ventanals i una porta d’accés. Un puesto on els vespres d’estiu deu ser una esplèndida meravella contemplar les constel·lacions, escoltant la mar dins aquella àrea. Sa casa disposa de diferents habitacions i ales, totes elles seguint una estructura simètrica i perfecte, com va desitjar el seu propietari durant la construcció. Disposa també d’una gran cuina on la seua encimera és encara avui l’original, així com una cisterna pròpia d’aigua dolça. A la part de davall disposa d’una planta baixa on hi trobam les cotxeries que antigament s’hi guardaven els carruatges i demés.

El nom de la finca, Mallauí prové d’una ciutat o regió situada a l’alt Egipte anomenada ‘Mallawi’, ciutat que es troba a les voreres del riu Nil i on la família Vivó s’hi va establir durant vàries dècades. Allà hi va néixer el seu primer propietari. Hi va viure fins que tenia sis anys d’edat, sempre en rallava meravelles d’aquesta ciutat on havia nascut i passat part de la seva infància, destacant una profunda estima i admiració per la cultura i llengua pròpies d’allà. A l’hora de construir la casa va decidir que li posaria el nom de la ciutat on ell havia nascut: Mallauí.

Accident militar l’any 1929 i Guerra Civil

Quan deim que es tracta d’unes cases històriques al sud de Ciutadella, és perquè d’esdeveniments històrics no en falten massa. Les cases van tardar cinc anys en construir-se, segons com ho mirem poden ser molts, però també poden ser pocs degut als escassos recursos de construcció que hi havia en aquell temps.

Durant aquest temps de construcció van passar uns fets tràgics al voltant de Mallauí. L’any 1929 es van realitzar unes maniobres militars dins la finca. Durant aquestes maniobres i de manera accidental, es va produir una explosió que va ferir a diferents militars que es trobaven allà. Les cases de Mallauí van ser emprades com a hospital d’emergència in situ per evacuar tots els ferits. Com a reconeixement i distinció degut al seu comportament, els propietaris d’aquells moments D. Alfonso Vivó Triay i la seua dona donya Francisca Squella Rossinyol van rebre la creu del mèrit militar per part del rei d’Espanya d’aquells moments, Alfons XIII.

Una vegada finalitzada la construcció de les cases, Mallauí també sofrirà els horrors de la trista guerra civil. A partir de la dècada de 1930 al nostre país comencen uns anys d’inestabilitat i tensió. Uns anys que degut a diversos factors polítics, socials i econòmics esclaten amb una guerra civil sense precedents. Com bé es sap, aquí a Menorca, la sublevació de les tropes nacionals que es va produir a mitja Espanya el 18 de juliol del 1936 no va triomfar i es va mantenir fidel a la república fins dia 8 de febrer del 1939, dia conegut popularment a Menorca com ‘Sa Girada’. Durant la guerra, els propietaris de Mallauí van ser expulsats, les cases van ser emprades com a punt de vigilància de la costa i els soldats i les seues famílies l’empraven també com a vivenda. Després d’haver acabat la guerra les cases van ser tornades als seus propietaris.

Si podem destacar qualque canvi gros que hagi patit Mallauí durant aquests 100 anys des de que es va començar a construir són els colors. Originàriament el color de les cases era el vermell anglès, semblant al color omangre que deim a Menorca. En aquells temps eren conegudes a Ciutadella també com ‘Ses cases vermelles’, encara avui podem trobar gent que les coneix amb aquest nom. Avui en dia, Mallauí presenta un color albero combinat amb blanc, on podem veure les seues persianes verd menorquí que resalten per damunt d’aquests colors.

Els manobres encarregats de seguir els passos i el simètric estil que tant desitjava D. Alfons Vivó Triay per la seua futura casa, van ser tres membres de la família Anglada Moll. El Pare de família Joan Anglada Jover i els seus dos fills, Joan i José Anglada Moll, aquest darrer molt conegut a Ciutadella amb el sobrenom de ‘En Bep d’Alger’ i que també va construir altres coses com es ‘crespell’ i es brollador d’aigua que antigament hi havia a la plaça de les palmeres. Uns anys abans, el 1923 havien construït també Son VeCeTe, a prop de Mallauí. Germans i pare del meu avi, i ascendents meus. Manobres per herència i vocació, van tenir el privilegi de construir una de les edificacions més polides i majestuoses del sud de Ciutadella.

Mallauí segueix sent un puesto màgic i senzill per viure una jornada en plena naturalesa de Menorca. Durant els darrers cent anys, Mallauí ha estat testimoni dels grans canvis que ha patit Menorca, sobretot amb el turisme i el desenvolupament urbanístic. Mallauí compleix enguany un segle de vida, un segle des que es van aixecar les parets, i es van anar construint els umbrals o claus de volta. Com hem vist, Mallauí ha estat testimoni de moltes històries durant aquest segle de vida, testimonis de petits inconvenients i també de polits. Però si d’una cosa ha estat testimoni aquesta màgica casa és de la constància i estimació que els seus propietaris han anat mostrant de generació en generació, i tant de bo puguem dir d’aquí cent anys més que Mallauí continua en peu dins aquest pinar de marina verge rodejat de calma eterna.