Bartomeu Carreras i la falsa denúncia (i 2)

I la cosa no pinta gens bé. El 22 de març de 1943, a la Capitania General de la IV Regió Militar se li obra la nova causa    per «adhesió a la rebel·lió», que instrueix el tinent coronel d’infanteria, Enrique Lucas Mercadé. En la seva declaració indagatòria de dia 5 de desembre de 1942 davant la policia, Carreras afirma que té coneixement dels fets que acabaren amb la vida de Marquès i Vivó, encara que ignora quins van ser els autors dels crims. Diu que també coneix Francisco Caules Nadal, Antoni Picó Torres i Batista, ja que eren elements exaltats coneguts al poble, executats els dos primers a la Mola el 1939 i exiliat el tercer a França. Bartomeu, emperò nega que la matinada d’aquell dia anés armat per Ciutadella, ja que es va retirar a casa a les nou del vespre, acomiadant-se a la porta de ca seva de Gabriel Sans (a) Sa fiera, i que no va sortir fins a les vuit de l’endemà matí, que va ser quan es va assabentar del que havia passat.

Ens podem imaginar Manola Jaume, amb els cinc fills petits, quan sap que el seu marit ha tornat a la presó i ha de reviure tot el procés per un fet del que és completament innocent. La dona, lluny de rendir-se, cerca testimonis que avalin la versió del director de la banda. El primer serà el de Bartomeu Monjo Piris (Ciutadella, 1897) que viu a la casa número 3 del carrer Joan Benejam, amb la germana, Joana Monjo (Ciutadella, 1890), fadrina com ell. Monjo té una coneguda botiga de roba i teles i explica què va passar aquell dia: «Que el día 28 de octubre del año 1936, al ser nuestra ciudad bombardeada por la aviación nacional, que desde Palma de Mallorca habían venido unos aviones, fue terriblemente tocada la calle de Juan Benejam, en donde tengo mi establecimiento y además mi vivienda personal conjuntamente con mi hermana. Muchas casas fueron tocadas, hubo heridos y nuestro establecimiento quedó completamente derrumbado. Todas las telas de sederías, lanerías y demás objetos quedaron como quemados y completamente destrozados por los efectos de las bombas que una de ellas cayó enfrente de nuestra propia casa. Puertas y ventanas quedaron completamente destrozadas y por lo tanto nuestra vivienda y comercio sin poder organizar ni quiera los trabajos de reparación ni ordenación para poder seguir viviendo en aquel lugar. Ante la perspectiva de desmandes y robos, fui a visitar al alcalde de aquel entonces Juan Mascaró y al entrar en el Ayuntamiento lo encontré hablando con el Sr. Bartolomé Carreras Llambias, que por ser profesor de música del Ayuntamiento y además maestro de música tenía sus quehaceres en aquel lugar (…)».

Segons el relat de Monjo, va ser el mateix Bartomeu que s’oferí a fer una guàrdia voluntàriament davant la casa i botiga per evitar que hi hagués saqueigs «y a tal efecto el alcalde ordenó que se hiciera con carabinas a fin de poder parar el primer desmán que hubiera». Monjo recorda que finalment hi van haver diversos punts de vigilància al llarg del carrer bombardejat i que els sentinelles es van tornar «y por lo tanto su actuación (de Bartomeu Carreras) fue beneficiosa y de ninguna manera delictiva puesto que su honorabilidad es conocida por cuantos lo han tratado y su larga vida en Menorca así lo atestigua, siendo un buen católico y un buen padre de familia». Aquesta declaració jurada havia estat signada el 28 desembre 1942. Un altre dels documents presentats, va ser la declaració de Gabriel Sans Pons, que també va fer guàrdia aquell dia al carrer Joan Benejam:    «(…) recuerdo que hacía un frío espantoso, que estaba toda Ciudadela desolada y a la hora indicada vinieron unos milicianos que se cuidaron de seguir guardando la calle y a tal efecto nos tomaron dos fusiles que nos habían dado para la guardia y hacer respeto. Estaba conmigo Bartolomé Carreras Llambias, maestro de música muy conocido en el pueblo y en el mismo momento de yo dejar la guardia y el fusil el hizo lo mismo y nos marchamos de aquel lugar, sin arma alguna y sin percibir paga de ninguna clase pues solo se trataba de hacer un favor». [Sans, Gabriel. Ciutadella, 31/12/1942].

Noticias relacionadas

Bartomeu Carreras i la falsa denúncia per l'assassinat del 28 d'octubre de 1936

Manola Jaume també va presentar el seu escrit al jutge instructor. Si pensem com estava la situació aquells anys, no hi ha dubte que va ser una dona valenta: «(...) en cuyos certificados se demuestra claramente cuán falsos son los nuevos cargos que quieren imputar a mi marido, cuando después de transcurridos más de 6 años, después de haber sufrido condena y después de estar en libertad, personas de muy mala voluntad y peor índole, por odios o por antipatías personales se atreven a descargar sus pasiones sobre personas inocentes y de esta manera destruyen un santo lugar y hacen padecer el hambre más atroz a una familia hornada y digna» [Jaume, Manuela. Ciutadella, 31/12/1942. Causa 1942]. En la seva defensa, Carreras al·lega que aquests fets ja havien estat jutjats resolts en la primera causa. La policia recull testimonis dels seus veïns al carrer de les Flors, tots ells favorables. El 14 d’abril de 1943, el tinent coronel que instrueix les diligències fa arribar als seus superiors el suggeriment de sobreseïment o, en cas contrari, traslladar tot l’expedient a Menorca. El 19 de maig de 1943, mig any després d’haver tornat a presó, l’auditor de guerra de Barcelona acorda el sobreseïment i arxiu de la causa, així com la llibertat (condicional) del detingut.

Aquests anys a Barcelona, Bartomeu dona classes de música, dirigeix un orfeó i alguna representació de sarsuela a Vic i Girona. L’any 1946 o 1947 torna a Ciutadella. Tenim una carta del Nadal de 1946 en la que parla del pròxim reagrupament de la família. Per tant és possible que fos a finals de 1946 o principis de 1947. Immediatament, Bartomeu recupera l’activitat musical. Ho fa amb dificultats, atesa la seva condició de condemnat. Aviat, emperò, el trobam al capdavant d’orfeons, estudiantines i bandes de música.    El 1951 és nomenat mestre substitut de l’Escola Municipal de Música. Tres dies per setmana també va a Alaior on fa feina com a mestre de l’Escola de Música, a més de ser director de la banda alaiorenca, professor en l’Acadèmia de Música d’Alaior i després en l’escola municipal de música. Els anys cinquanta dirigirà a Ciutadella l’orfeó La Violeta, amb el seu amic, Mateu Barceló. A més, dirigirà sarsueles, corals i estudiantes, les representacions de Foc i Fum.

L’any 1952 ja és director de la Banda de Música de Ciutadella, abans de convertir-se en el director de la banda municipal el mateix any. Mestre Carreras no deixarà de composar; de la seva autoria s’han trobat unes tres-centes cinquanta peces de tota mena, algunes de les quals són ben vives avui. Serà un personatge enormement popular en la Ciutadella dels anys cinquanta i seixanta. L’any 1967, quan ha complert els seixanta-vuit anys, deixa la direcció de la Banda de Música de Ciutadella, que ocuparà Jeroni Carretero Jover i deixa la direcció musical de la societat Cercle Artístic. L’any 1969 es jubila com a mestre de l’escola municipal de música. Bartomeu mor el 4 de febrer de 1971. Després de la seva mort i fins avui, ha rebut molts homenatges. A més de la semblança que li dedicà el Cercle Artístic en una de les seves publicacions, l’any 2010 el músic Vicent García Taltavull va publicar «L’obra de mestre Bartomeu Carreras», amb especial incidència en l’estudi de la seva obra musical. Posteriorment, s’han realitzat concerts amb les seves composicions.

He redactat aquesta història que se centra sobretot en les vicissituds del mestre després de la guerra a partir de la documentació de    les dues causes, la que es va obrir a Menorca el 1939 i la que es va obrir a Barcelona el 1942; així com del llibre sobre ell fet per Vicent García Taltavull. Les fotografies són de procedència diversa: les facilitades per Francesc Carreras Jaume a Vicent García, les que m’ha fet arribar la neta, Pilar Carreras Victori, i dues tretes de la pàgina Fotografies Antigues de Ciutadella.