Coexistència entre soldats i ‘penitos’ de la Penitenciaria Militar de la Mola

En contrast, potser no estaria de més recordar-ne la seva cara més oculta, i la més desagraïda per la població de Menorca, per la mala reputació que donà a l’Illa, pràcticament fins l’eclosió del fenomen turístic a partir de mitjans anys seixanta. Em venc a referir, naturalment a la Penitenciaria Militar de la Mola, més coneguda com ‘Penita’. Poc o molt, la seva fundació i funcions han estat estudiades pels historiadors. Complementàriament, en aquesta ocasió he intentat espigolar entre els testimoniatges d’unes persones que van estar en contacte més o menys directe amb els ‘penitos’ i les seves circumstàncies durant les darreres dècades de funcionament de la penitenciaria, amb el valor intrínsec de la frescor aportada pels testimonis orals.

Per als nostres informants resultava difícil saber per quins motius un membre de l’exèrcit podia anar a parar a la Mola, vestit amb el mono color caqui de corrigendo o presoner de la penitenciaria. Com és natural en aquests casos, «tots deien que no havien fet res». Les causes podien ser molt diverses, des d’aquell que havia atacat un tinent amb un vidre al coll o calat foc a una instal·lació militar al que havia tingut una actitud suposadament mancada d’acatament cap a un superior jeràrquic. En els darrers temps, la penitenciaria va acollir alguns membres de l’Església dels Testimonis de Jehovà que es negaven a complir el servei militar obligatori; a la primeria de l’any 1967 eren tres els objectors d’aquesta congregació reclosos a ‘Penita’.

Un cas esperpèntic va ser el d’un caporal destinat a Sidi Ifni (enclavament espanyol al Marroc fins al 1969) que una bala li va perforar una mà, però la pólvora delatà que s’havia disparat ell mateix, costant-li dos anys de residència a ‘Penita’. Alguns havien estat encadenats, mentre que d’altres gaudien d’una certa llibertat de moviments dintre del recinte. Pel que fa als comandaments militars també hi havia gradacions: des del que feia un ús desmesurat de la violència al que es mostrava comprensiu, com en el cas d’una relació homosexual entre ‘penitos’.

Dos telefonistes

José Victory Salas (1940)

Va ser telefonista de la central de la Mola. Va entrar al servei militar com a voluntari el setembre de 1959, quan encara no havia complert els dinou. Va passar el campament d’instrucció al quarter d’Enginyers des Castell, per ser destinat al quarter d’enginyers de la Mola, i més concretament a la central telefònica que tenia un edifici propi –avui molt degradat i envaït per la vegetació– que tenia un pati i cisterna cap a migjorn, i davant seu hi havia el polvorí de la casamata d’Artilleria i els carros de traginar els canons. A llevant de l’esplanada dels quarters d’infanteria hi ha una sèrie d’edificis de serveis: estables dels cavalls, cinema, capella de la missa dominical, cantina, i cuina, que també subministrava el dinar als ‘enginyers’ i als soldats destacats als canons del 38. La presó militar era habitada per bastants ‘penitos’ que «venien per sa central», encara que no podien fer ús del telèfon.

Xisco Sintes Pons (1942)

També va ser telefonista a la central de la Mola un parell d’anys més tard que en Victory. Fins al 2022 Sintes ha estat un veterà corredor, i organitzador durant 20 anys de la Cursa Popular de la Mola. Superats els tres mesos de campament a Enginyers de Castell s’incorporà a la centraleta de la fortalesa, de la qual s’encarregaven quatre soldats en torns de dos: una setmana a la Mola i una setmana a ca seva, i a fer feina. A l’hivern s’havien d’enfilar als pals perquè es rompien els cables.
Els telefonistes «estàvem rebaixats de ranxo, però mai vam veure sa paga», anaven a pescar i es feien el menjar ells mateixos amb un fogonet elèctric. Els capvespres, que no hi quedava cap oficial, els soldats peninsulars es brindaven a fer la guàrdia a canvi d’un paquet de tabac, però als ‘penitos’ els veia molt esporàdicament. Després de mig any a la Mola, Xec Sintes va passar a la central telefònica del Govern Militar (Cas General), de Maó, on hi havia la central civil i la militar.

Un barman a la cantina

Joan Alcina Mercadal (1941)

Fill dels barmans del bar Infanta, del carrer homònim de Maó, va ser destinat a la cantina del quarter d’Artilleria de la Mola. De fet, hi havia diferents cantines a la fortalesa, un anunci al diari «Menorca» del 15 de setembre de 1963 treia a concurs l’adjudicació de la cantina de la Penitenciaria Militar de la Mola, destinada a l’oficialitat i presos que s’ho poguessin permetre.

Alcina va fer el campament militar l’any 1961 a Sant Felip, i l’any 1962 ja era a l’altre costat de la bocana del port de Maó: a la península fortalesa de la Mola. No sap com s’apanyaven, però hi havia ‘penitos’ que tenien tabac roig, que maldaven d’intercanviar per menjar o beure. Alguns, que podien circular per allà dalt, anaven a la cantina i li demanaven un got de vi «no te’l puc donar, me la carregaré jo». Acudia al cinema i a missa amb ells, i fins després d’anar a missa no el deixaven baixar de la Mola amb el Jeep del mossèn-capità.

Entre els soldats de lleva encara n’hi havia que no sabien llegir ni escriure, al ‘cuiner’ que tenien a la cantina li escrivien les cartes que enviava a s’al·lota «que hi posàvem qualque disbarat». Entre els ‘penitos’ hi havia de tot pel que fa al comportament, uns de molt pacífics i d’altres més violents. Un canari que no podia tragar el ‘godos’, com despectivament s’havien anomenat els peninsulars, tenia freqüents baralles grupals. Quan el futur historiador José Luis Terrón Ponce (Maó 1945-2017) era caporal de guàrdia a ‘Penita’, una vegada que era davant una porta enreixada, un pres el va abarbetar pel coll de part darrere.

Alcina va ser testimoni d’uns fets que podrien haver estat dramàtics. Tres ‘penitos’ es van introduir per les estretes espitlleres fins als fossats subterranis, però el fum que sortia pels espiralls els va delatar. Un caporal primer d’artilleria, Alcina i un altre soldat, armats amb una pila un matxet i un mosquetó «vam poder envelar sa porta baix», en arribar al polvorí van comprovar que els ‘penitos’, trobant-se a les fosques, havien encès foc a la vora dels projectils i d’una estesa de bombes de mà, amb gran perill per a ells mateixos i per a tothom. Però ja s’havien escapolit camí dels Freus; un el van trobar a un petrolier amarrat a la riba nord del port, un altre va entrar a sa Granja, el tercer sembla que hauria pogut fugir, es va dir que l’havien mort a la península.

Temeraris i pacífics

La missió de collir la reputada camamil·la de la Mola era confiada als soldats, que en segaven a sacs, tallaven les flors i la duien al Govern Militar, que la facilitava als herbolaris, per a la venda. En canvi, solia correspondre als ‘penitos’ d’anar a fer llenya; una vegada que un grup de ‘penitos’ tallava llenya a la marina del veí lloc de Sant Antoni, el vigilant va deixar el mosquetó a terra, en un descuit el va agafar un ‘penito’: «ara fas llenya tu!», li va dir. Després assegurava: «ha sido una broma». La peripècia no va anar a més.

Jesús Sintes Cardona (1944)

En Jesús de Torret (Sant Lluís), va entrar al campament militar de la Mola el març de 1964. En tres mesos d’estar a la fortalesa peninsular només va davallar de permís dues vegades; un Dijous Sant, després de sopar, van dir que els de l’Illa que no tinguessin res se’n poden anar fins dissabte, en aquella hora no hi havia motora, ni els taxis volien pujar per aquella carretera en tan mal estat, va arribar a peu fins a Sant Lluís, s’aturà al Lloc d’en Caules, que els sogres n’eren els pagesos, i amb bicicleta arribà a Torret que era més de mitjanit. A ca l’anglès de Torret, pel qual feia feina, va omplir la banyera d’aigua, que quedà ben terrosa; els soldats d’Artilleria pujaven a Infanteria a dutxar-se, però generalment ja no hi havia aigua, tampoc els deixaven rentar a la mar. De fet, s’afaitaven amb llimonada Fru-Fru. Els diumenges menaven els ‘penitos’ formats cap a missa, a la Mola mateix. El capellà castrense era el capità Abelardo Benítez León. Un ‘penito’ que li deien ‘el Grillo’ era perillós, arribà a estar encadenat de peus i mans. Per altres fonts he trobat un relat que afirma que els legionaris anomenats ‘el Grillo’ i ‘la Paquera’ (cuiner de la cantina) eren parella, i que el segon tenia molts pretendents en aquell àmbit tan privat de presència femenina, segurament motiu de disputes violentes que acabaven amb ‘el Grillo’ engrillonat.

A partir del mes d’octubre de l’any 1965 Sintes passaria la resta del servei militar a la bateria de Biniarroca (Sant Lluís) on, en funcions de carreter, transportava des de les provisions fins a les rajoles d’enrajolar la bateria, duites de Can Muixineta, davant el cementeri de Maó. També va ser granger de la bateria, llaurava amb el matxo unes tanques que eren tot roca –feien honor al topònim Biniarroca– que sembrava de patates o faves, i ara formen part del polígon industrial de Sant Lluís.

Manuel Giménez (1943)

El que seria faroler de Sant Felip, l’Aire i les boies del port de Maó, es va incorporar al campament de la Mola per complir el servei militar com a voluntari l’any 1962. Recorda els ‘penitos’ pujant als camions que els duien a fer feina a les obres de l’aeroport de Sant Lluís, en rallarem en el proper capítol. Quan els donaven lliure dins el recinte de la Mola, els ‘penitos’ instal·laven les seves paradetes: damunt una tovallola posaven a la venda objectes de fusta o de roba fets seus, per treure un duro per a tabac.