En Miquel, el retratista

De jove forma part d’un grup excursionista que recorre Menorca a peu i en bici, amb Bartomeu Orfila. Aquest Bartomeu és un personatge fonamental en la vida de Miquel. Bartomeu va ser la primera persona que va posar un laboratori fotogràfic i exercí de fotògraf professional a Alaior. El nostre Miquel hi va entrar com a mosso. Després, amb el pas dels anys, aquell primer negoci es va transformar en Fotos Ràdio, una institució al poble i a Menorca.

Miquel Alzina es lliura de fer el servei militar a causa de tenir els peus plans. El 1936 és fadrí i viu al carrer de Sant Pere, nombre 81. Per falta de material i comerç, el setembre de 1937 Orfila Mercadal es veu obligat a suspendre la seva feina de fotògraf i ell, en Miquel, queda sense feina. Després de superar unes proves, entra com a escrivent a l’ajuntament, ocupació que manté fins el final de la guerra. Durant el conflicte, Alzina tendeix a posicions polítiques d’esquerres i s’afilia a la CNT. Una de les seves responsabilitats principals serà la d’speaker de «La Voz de Alayor», això és, el de fer la locució pública a la plaça amb les notícies que les emissores i diaris dels partits i sindicats del Front Popular, donen sobre el desenvolupament de la guerra. Pere Alzina, el nostre informador, ens conta que son pare va construir un aparell de ràdio per a poder rebre les notícies i informacions de l’Espanya republicana.

El 8 de febrer de 1939, quan saben de l’aixecament a Ciutadella i de la partida del Devonshire, Miquel marxa a peu fins a la Mola. Amb altres, pugen a una barqueta i remen fins a la sortida del port, on veuen com el Devonshire s’allunya. Són agafats per les forces nacionals. Primer el tanquen a Sant Felip; posteriorment passa a la presó de l’Hospital de Sang. Poques setmanes després, Alzina és traslladat a la presó de can Mir, a Palma. És processat en la causa sumaríssima 166/1939, que instrueix Bartolomé Company Veiret. El Consell de Guerra té lloc el 25 de juny de 1940. El tribunal és presidit per Pascual Zaforteza Villalonga, tinent coronel d’artilleria. Els militars el condemnen a reclusió perpètua, encara que aviat es veu commutada a la de 6 anys de reclusió menor.

S’han conservat una sèrie de cartes de Miquel a la seva família (pare i germanes, la mare ja havia mort) i a Bartomeu Orfila, al qual anomena mestre. Les cartes abasten de novembre de 1939 a febrer de 1940. No porten lloc de remissió, però el fill d’en Miquel ens ha dit que són escrites des de la presó de Mallorca. El que escriu aquells mesos Miquel no deu expressar amb sinceritat la situació amb què es troba, ja que no hem d’oblidar que les cartes són passades per la inspecció de la presó i no poden contenir opinions polítiques, detalls que els puguin comprometre, informacions sobre la guerra. Per això, ens trobem amb textos neutres, que parlen de la salut, de la vida de la família, de l’entrada i sortida de paquets, del desig d’abraçar els familiars, que seran temes comuns en la majoria de casos. Però sí que ens donen alguna informació d’interès. La primera és que, a pesar de la necessitat de mostrar-se fort, de vegades es trasllueix el desànim: « (...) Podéis imaginaros la soledad que representa el estar tan lejos de vosotros, sin una visita de personas queridas, que es lo que da más vida y quita las amarguras de esta penosa situación, en fin, que si te es posible no lo demores un solo día que es lo que deseo vivamente, ya que si hubiera de deciros lo que desea mi corazón os diría que viniesen todos mis seres queridos, porque no podéis daros una idea de la sensación que experimento» [Alzina, Miquel. Carta de 17/12/1939]. Per a molts presos, la qüestió fonamental és rebre l’estima de la família: «Me paso las horas contemplando vuestras queridas letras, las cuales vienen impregnadas de una gran fe y confianza y de sabias reflexiones que producen en mí el sedante eficaz para calmar las impaciencias y sufrimientos que ocasiona nuestra separación al mismo tiempo que eleva y fortalece mi elevado estado de ánimo» [Alzina, Miquel. Carta de 28/01/1940]. De tant en tant, els presos han de saber qui mana, per això la comunicació amb l’exterior es pot tancar en qualsevol moment: «Desde el jueves pasado han sido suspendidas las visitas, con lo que ya podéis suponer el contratiempo para nosotros representa tal medida, pero hay que tener paciencia y confianza en que pronto se arreglará. Estoy muy agradecido de ver que Servera os ha escrito, pues así os habéis podido dar perfecta cuenta de mi estado y      de la buena impresión que cause a estos amigos (…). Ayer quedó prohibido el poder entrar comida por lo que en el próximo paquete y salvo nueva orden, debéis mandarme solamente la ropa limpia» [Miquel Alzina, carta de 7/01/1940]. La comunicació no només permet l’expansió moral, sinó també coses tan pràctiques com la de rebre menjar o enviar a fer net la roba a casa. La segona és la preocupació de Bartomeu Orfila per a gestionar la sortida d’Alzina, o almenys una bona posició en el procediment obert. En pràcticament totes les cartes, Miquel li agraeix els seus «trabajos». En aquesta li diu: «... Mi querido maestro al corresponder a tus estimadas letras, lo hago con la gran satisfacción de ver que todo ha ido bien, y a los amigos que me citas les darás un cariñoso saludo por su buena voluntad. Espero con ansia que puedas suponer el resultado de los demás trabajos. El pasado lunes día 4 vino a visitarme con carácter íntimo el Sr. Bó, con el cual sostuve una amigable conversación y me dio detallada cuenta del asunto, para cuando viniera el sr. Villalonga y de cuya entrevista saqué la debida orientación…» [Alzina, Miquel. Carta de 10/12/1939]. El Sr. Bó a qui es refereix, deu ser el militar Raimundo Bó, que actuava de defensor de molts dels encausats menorquins.

Miquel Alzina és remès a Mallorca (Can Mir) i, des d’allà, a la terrible colònia penitenciària de Formentera. Quan ell arriba hi ha només una quinzena de menorquins. El seu fill recorda com son pare li contava que els pagesos de Formentera els feien arribar embostes de garroves per entre les filferrades de tancament del camp. Va ser el seu aliment durant molts mesos. De tant en tant, els menorquins rebien paquets de menjar de casa, no sempre sencers. De vegades compartien el menjar amb murcians i extremenys, que estaven abandonats miserablement al camp. En Miquel tenia un record inesborrable d’aquella experiència. Un dia els van menar que portessin el cadàver d’un pres i el tiressin a s’Estany des Peix, una entrada d’aigua marina de poca profunditat, i que els van obligar a mirar-se com els peixos mossegaven el cadàver. Miquel va sortir en llibertat condicional el 25 de maig de 1941, en part per les gestions fetes pel seu mestre, el fotògraf Bartomeu Orfila, que feia bo amb les noves autoritats d’Alaior. Just sortir, Miquel es reincorpora a la seva feina de fotògraf. Serà com a ajudant, ja que les autoritats estaran molts d’anys a facilitar-li els papers per a poder exercir. L’any 1945, Miquel es casa amb Àngela Seguí Llambias, un germà de la qual, Joan Seguí, també ha estat tancat a la presó després de la guerra. La parella tindrà només un fill: el mestre, pedagog i escriptor, Pere Alzina Seguí.

A principis dels anys setanta, en plena època antifranquista, Miquel es comença a interessar més per qüestions socials i polítiques. Sovintegen les reunions amb Pedro Alberto, d’Izquierda Republicana, que havia estat breu delegat del Govern Civil de Menorca abans de la guerra i represaliat després, i amb Alfonso Sastre, anarquista. La seva presa de compromís públic és, cap al 1973, a través de l’Associació de Pares d’Alumnes del que ha de ser el nou col·legi nacional mixt. Amb ell també hi ha en Libertario i X. Riudavets. Aquells homes que s’havien format en l’Escola Laica, que havien viscut la guerra i la repressió, volien treballar perquè la nova escola nacional recollís l’esperit i els mètodes de l’escola lliure. Per part del Ministeri d’Educació, es va fer pública la decisió de construir un centre de vuit unitats. Els membres de l’APA van moure cel i terra per aconseguir una escola de setze unitats, amb les dotacions per a setze unitats. Per aquesta batalla es van trobar amb el millor aliat possible, l’alcalde franquista, Antoni Pons Timoner. Miquel, Antoni Pons Timoner i altres van marxar a Madrid i no van tornar fins que no van aconseguir arrabassar del ministeri l’escola de setze unitats. Aquell afer va fer quallar una gran amistat entre aquells dos homes del seu temps. Paral·lelament a aquests fets, se’n produïren d’altres, potser el principal va ser el procés de redescoberta i homenatge de l’exiliat, Joan Comas Camps, que va suposar una mobilització de l’esquerra local. En aquest ambient, en plena lluita antifranquista, es forma el denominat Grup d’Esquerres d’Alaior o Grup Progressista d’Alaior, en el qual es reuneixen persones de diferent procedència. Potser les figures més representatives en aquells moments són el nostre    Miquel Alzina, en Pepe ‘Fava’, comunista, en Joan Seguí, republicà, n’Angel Hidalgo, guàrdia civil del PSOE, o el metge Gómez Solsona, independent. La projecció pública a través de la presidència de l’APA fa que Miquel Alzina sigui el cap de llista indiscutible en les primeres eleccions municipals després de la dictadura. El resultat d’aquestes eleccions que duen a l’alcaldia a Cristóbal Triay Humbert,    és la decisió d’un govern compartit en el qual tots els regidors tenguin competències. En Miquel gestiona les de Cultura i Educació. L’any 1983 repeteix com a candidat independent en el primer lloc de la candidatura del PSOE. En una primera fase d’aquest nou mandat municipal es repeteix la fórmula de compromís compartit. Miquel només hi farà un any, ja que morirà el 3 de juny a Son Dureta, com a conseqüència d’una malaltia inesperada i ràpida. Tenia 69 anys.

Per fer aquest article m’he basat en la causa sumaríssima núm., 166/1939, arxivada al Jutjat Togat Militar de Palma, en alguns documents de l’Arxiu Històric de Maó (període 1936-1941), en les cartes de Miquel Alzina que m’ha facilitat el seu fill, i en l’entrevista amb Pere Alzina, feta el 18/07/2024.