Un menorquí, autor d'algunes escultures de la nova pel·lícula 'Gladiator II'

La seqüela de «Gladiator», produïda per Scott Free Productions, Red Wagon Productions i Paramount Pictures, i distribuïda per aquest darrer segell, es va rodar entre Anglaterra, el Marroc i Malta. És precisament a l’arxipèlag situat entre Sicília i el nord d’Àfrica on va viatjar Llopis, per integrar-se en un equip extens, amb «trenta ferrers, trenta guixaires, trenta fusters i deu escultors», encarregats de recrear l’atmosfera de l’Imperi Romà.

Llarga espera

En realitat, l’aventura de Joel Llopis va tenir lloc entre febrer i juny de l’any passat, però per motius contractuals i de confidencialitat, no ho ha pogut compartir fins ara, que s’ha estrenat la pel·lícula que protagonitzen Paul Mescal, Denzel Washington, Pedro Pascal i Connie Nielsen. De fet, a l’escultor ja li feia il·lusió explicar aquesta experiència inoblidable, de la que tot són bones paraules.

Tot va començar gràcies a un company escultor immers en el món cinematogràfic. «Em va dir que necessitaven gent» i «tenia una setmana per decidir-me». Decisió que no era fàcil, suposava deixar a casa «la meva parella i la meva filla». Però la família no ho va dubtar, la seva dona «em va dir que no m’ho pensés, fer feina per a Paramount és molt complicat» i li podria obrir portes.

Va ser així que Llopis va viatjar a La Valeta, amb l’objectiu de crear «escultures, reproduccions romanes clàssiques, una escultura de Cèsar August i un peu gegant de 6 metres, retrats, bustos, deesses romanes». I també escenaris, com arcs típics de la Roma de l’època.

«Les condicions de feina eren molt bones, estàvem allotjats en un hotel de cinc estrelles, amb tot pagat, només ens havíem de preocupar de gaudir fent escultures, a partir de fotografies». Unes peces que «modelàvem amb fang, se’n feien motlles per treure les peces finals de resina».

«És impressionant el que s’arriba a fer» per recrear històries com la que narra la pel·lícula. «S’havien de crear les armes, portes, estructures pels decorats amb l’arquitectura», exposa Llopis, qui es va encarregar de dirigir ferrers i fusters per a obtenir les estructures per aixecar escultures. Ho diu impressionat, després de «veure com funciona» aquest món d’il·lusions, de comprovar «com és possible que tot sembli de pedra, o de bronze».

L’experiència ha estat tot un repte, «pel que esperen de tu, i has de donar el nivell». I va resultar un èxit, tot i la dificultat de la distància amb la família, malgrat que «ser a Malta era com ser a Menorca, s’assemblen molt, la vegetació, les roques, la paret seca, encara que més mal cuidat». Així, «era com si fos aquí, me va ajudar bastant» i podia fer parèntesis viatjant a casa els caps de setmana. De fet, «la dona i la filla van venir divuit dies a Malta, ens van posar un apartament, es van portar molt bé, cuiden molt els treballadors», expressa, agraït pel tracte rebut per part de la productora.

Així i tot, l’estada es va fer llarga i «vaig demanar acabar abans, per tornar a casa», amb la satisfacció d’una feina ben feta que perdurarà en la història del cinema.